Status of the Black Wheatear in the Garraf

Photo by Xavier Aute

Near to Barcelona, in the Garraf mountains, survive an isolate population of Black Wheatears. Paradoxically, its future depends on coastal quarries, its last refuge after natural restoration of habitat.

Title: Status of the Black Wheatear Oenanthe leucura in Garraf massif and the role of the coastal quarries for its conservation
Author: Marc Noguera Piquer, Francesc Xavier Aute Todó, Francesc Xavier Santaeufemia Escuer
E-mail: mnpcga02 [at] gmail.com

Abstract: In the Garraf Massif (South-West of Barcelona city), there is the last population of Black Wheatear of the North-East of Catalonia. This population is completely isolated because the nearest one is located 100 km away. Population decline during the 20th century in the Garraf has been due to fragmentation of populations as a consequence of loss of suitable habitat by abandonment of traditional land-uses (agriculture, extensive livestock farming or charcoal making) and the subsequent vegetation growth. However, the occurrence and proliferation of quarries during the last decades in the Garraf Massif have provided a suitable habitat for the species. Between 2010 and 2014, we carried out intensive field sampling in the area to quantify the local population of Black Wheatears. We found a maximum of 12 breeding territories (plus other 4 possible). In 2013 and 2014, all territories were found in coastal quarries. The Black Wheater is a threatened species in Catalonia. Thus, to preserve this species in the Garraf Massif, habitat restoration in abandoned quarries would be carried out considering Black Wheatear habitat requeriments. In addition, habitat management in natural areas according to traditional land-uses (e.g. pasturelands, controlled burning) would be necessary to recover breeding territories in natural areas.

 

 

 

 

CATALÀ

 

Títol: Situació del Còlit Negre Oenanthe leucura al massís del Garraf i paper de les pedreres costaneres en la seva conservació

Autor: Marc Noguera Piquer, Francesc Xavier Aute Todó, Francesc Xavier Santaeufemia Escuer

E-mail: mnpcga02 [at] gmail.com

Resum: Al massís del Garraf hi sobreviu la darrera població de Còlit Negre del nord-est de Catalunya, una vegada que les altres poblacions conegudes d’aquest sector del Principat s’han extingit (en els darrers anys, les de l’Albera, el Montgrí-Illes Medes, el Cap de Creus, Montserrat i, probablement del Penedès i l’Alt Camp). Es tracta actualment, per tant, d’una població aïllada, perquè la més propera està localitzada a uns 100 km. Es considera que el declivi del Còlit Negre al llarg del segle XX ha estat conseqüència de la fragmentació de les seves poblacions causada per la pèrdua d’hàbitat adequat, al seu torn, causada per l’abandonament dels usos tradicionals de la terra (agricultura, ramaderia extensiva i explotació forestal per obtenir fusta, llenya i carbó) i el subsegüent creixement de la vegetació natural. Entre 2010 i 2014 vam dur a terme prospeccions intensives al massís del Garraf per determinar la població de Còlits Negres que hi persisteix. L’any 2014, hi vam trobar 12 territoris de nidificació segurs més uns altres 4 possibles. Degut a què tots els territoris detectats durant els anys 2013 i 2014 es varen localitzar en grans pedreres costaneres, suggerim que l’existència d’aquestes explotacions ha permès la supervivència del Còlit Negre al massís del Garraf. Les pedreres proporcionen un hàbitat de roca i sòl nu amb baixa freqüentació humana (a les zones on ja no hi ha explotació), adequat per al Còlit Negre. El Còlit Negre és una espècie vulnerable a Catalunya que requereix de mesures especials per garantir la seva protecció. Per tant, seria desitjable que les restauracions de les pedreres es duguin a terme garantint la seva conservació. De la mateixa manera, seria adient l’ús de sistemes de control de la vegetació a les àrees naturals del massís per afavorir l’hàbitat adequat per a l’espècie i recuperar la població a les zones naturals del Parc del Garraf reduint la seva dependència de les pedreres.

 

 

 

 

ESPAÑOL

 

Título: Situación de la Collalba Negra Oenanthe leucura en el macizo del Garraf y el papel de les canteras costeras en su conservación

Autor: Marc Noguera Piquer, Francesc Xavier Aute Todó, Francesc Xavier Santaeufemia Escuer

E-mail: mnpcga02 [at] gmail.com

Resumen: En el macizo del Garraf sobrevive la última población de Collalba Negra del noreste de la península, una vez extinguidas las otras poblaciones conocidas de esa zona de Cataluña (en los últimos años, la de la Albera, Montgrí-Islas Medes, Cabo de Creus, Montserrat y, probablemente, del Penedès i el Alt Camp). Se trata de una población actualmente aislada ya que la más cercana está localizada a unos 100 km. Se cree que el declive de la Collalba Negra en la región a lo largo del siglo XX se debe a la fragmentación de sus poblaciones causada por la pérdida de hábitat adecuado como resultado, a su vez, del abandono de los usos tradicionales del suelo (agricultura, ganadería extensiva y explotación forestal para obtención de madera, leña y carbón) y la subsiguiente regeneración y crecimiento de la vegetación natural. Entre los años 2010 y 2014 llevamos a cabo prospecciones intensivas en el macizo del Garraf con objeto de determinar la población de Collalbas Negras que pervive. En 2014, encontramos un máximo de 12 territorios de nidificación seguros más otros 4 posibles. Puesto que todos los territorios detectados durante los años 2013 y 2014 se localizaron en grandes canteras costeras, sugerimos que estas explotaciones han permitido que la Collalba Negra no se haya extinguido en el macizo del Garraf. Las canteras proporcionan un hábitat de roca y suelo desnudo así como áreas con baja frecuentación humana (en las zonas donde ya no hay explotación), convirtiéndose en refugios adecuados para la Collalba Negra y otras especies de aves de medios abiertos. La Collalba Negra es una especie catalogada como vulnerable en Cataluña, que requiere de medidas especies para garantizar su protección. Por tanto, sería deseable que las restauraciones de las canteras se lleven a cabo priorizando la conservación del hábitat de la Collalba Negra. Asimismo, sería menester que se utilicen sistemas de control de la vegetación en las áreas naturales del macizo para favorecer el hábitat adecuado para la especie y recuperar la población en las zonas naturales del Parque del Garraf reduciendo su dependència de las canteras.

F. Santaeufemia, M. Noguera & X. Aute

 

Read more...

To moult, or to migrate: that is the question

Photo by Gruiz Katalin

Birds face to a trade-off between moulting and migrating because both activities are energy demanding. In juveniles Bluethroats passing throughout northern Spain in autumn, molt extension is smaller in those individuals that migrate a longer distance.

Title: Molt extent differs between populations with different migration distances. Preliminary insights from Bluethroats (Luscinia svecica)
Author: Juan Arizaga, Edorta Unamuno, Ainara Azkona, Maite Laso, Paloma Peón
E-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Abstract: It is generally accepted that bird species/populations with longer migration distances exhibit a less extended molt than those with shorter migrations. First-year Bluethroats of two subspecies with different migration distances (Luscinia svecica namnetum and L. s. cyanecula; the latter migrating longer distances) were caught during the autumn migration period of 2012 in northern Iberia to test whether birds with longer migration distances have larger post-juvenile molt than those with shorter ones. As predicted, L. s. namnetum had a more extended molt in greater coverts than L. s. cyanecula, but not in tertials. However, the usefulness of molt extent as a marker to identify the two subspecies was not supported due to the high overlap between both subspecies.

 

 

 

 

CATALÀ

 

Títol: L’extensió de la muda difereix entre poblacions amb diferent distància migratòria. Troballes preliminars en Cotxes Blaves (Luscinia svecica)

Autor: Juan Arizaga, Edorta Unamuno, Ainara Azkona, Maite Laso, Paloma Peón

E-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Resum: Està àmpliament acceptat que les espècies o poblacions d’aus amb distàncies de migració més llargues presenten una muda menys extensa que aquelles amb migracions més curtes. Es van capturar Cotxes Blaves de dues subespècies amb diferents distàncies de migració (Luscinia svecica namnetum i L. s cyanecula, l’última amb major distància migratòria) durant la migració de tardor de 2012 al nord de la Península Ibèrica per provar si les aus amb distància de migració més llargues tenen una extensió de muda post-juvenil més gran que les que migren menys. D’acord amb la predicció, L. s. namnetum va mostrar una major extensió de muda a les grans cobertores, però no a les terciàries. No obstant, l’extensió de la muda no va ser útil per identificar ambdues subespècies a causa del fort solapament dels patrons de muda de les dues subespècies.

 

 

 

 

ESPAÑOL

 

Título: La extensión de la muda difiere entre poblaciones con diferente distancia migratoria. Hallazgos preliminares en el Pechiazul (Luscinia svecica)

Autor: Juan Arizaga, Edorta Unamuno, Ainara Azkona, Maite Laso, Paloma Peón

E-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Resumen: Está ampliamente aceptado que las especies o poblaciones de aves con distancias de migración más cortas presentan una muda más extensa que aquellas con migraciones más largas. Se capturaron Pechiazules de dos subespecies con diferentes distancias de migración (Luscinia svecica namnetum y L. s cyanecula, el último con mayor distancia migratoria) durante la migración otoñal de 2012 en el norte de la península Ibérica para probar si las aves con distancia de migración más largas tienen una extensión de la muda postjuvenil mayor que aquellas que migran menos. De acuerdo con la predicción, L. s. namnetum mostró una mayor extensión de muda en las grandes coberteras, aunque no en las terciarias. Sin embargo, la extensión de la muda no fue útil para identificar ambas subespecies debido al fuerte solapamiento de los patrones de muda de las dos subespecies.

Read more...