Three decades of history

This year, we publish the 30th volumen of our journal. This anniversary is a timely moment to revise our three decades of history and future prospects of the journal.

Title: Volume 30: a revision of the history of our journal
Author: Oscar Gordo
E-mail: ogvilloslada [at] gmail.com

Abstract: The journal first saw the light of day in 1981 under the name Butlletí del Grup Català d’Anellament (BGCA) and was initially thought of as a means of communication for the bird ringers belonging to the recently created GCA. A further aim was to create a way of exchanging publications with other ringing groups from around the world and so improve the GCA’s library. During the 1980s, the BGCA served as an internal newsletter and there was also very active participation from group members in the form of articles, above all related to ringing. In 1990, the bulletin changed its structure and the functioning of its editorial board and became a fully scientific journal according to international standards. Since then, the BGCA has only published scientific articles and is no longer the internal communication tool of the GCA. Throughout the 1990s, the BGCA has moved away from its initial purely regional character and now receives and publishes numerous contributions from authors from the rest of Spain. It has thus become an alternative to Ardeola in the Iberian Peninsula. The BGCA changed its name to Revista Catalana d’Ornithology in 2002, a move that was accompanied by a reorganization of the editorial team and a change in the journal’s design. However, despite consolidating its scientific reputation over the past decade, as well as the growth in the number of ornithologists in Catalonia and the improvement in their skills, this phenomenon has not led to more contributions from Catalan ornithologists to their journal. Instead, the number of studies centred on Catalonia has fallen to less than half of the total and so a greater effort from all is required if we want our journal to have a future.

CATALÀ

Títol: Volum 30: un repàs a la història de la nostra revista

Autor: Oscar Gordo

E-mail: ogvilloslada [at] gmail.com

Resum: La revista nasqué el 1981 sota el títol de Butlletí del Grup Català d’Anellament (BGCA) amb l’objectiu de dotar d’una eina de comunicació als anelladors del recentment creat GCA. Alhora volia ser un element de bescanvi amb d’altres grups d’anellament d’arreu del món i així fornir el fons bibliogràfic del grup. Durant la dècada dels 80 tingué aquest rol de butlletí de comunicació interna amb les notícies del grup, tot i que a més hi havia una participació molt activa dels socis en forma d’articles, especialment relacionats amb l’anellament. En 1990 hagué canvis en l’estructura i funcionament editorial, el que facilità un salt qualitatiu del BGCA, que esdevingué una revista plenament científica d’acord als estàndards internacionals. D’ençà de les hores, el BGCA només ha publicat articles deixant de ser l’eina de comunicació del GCA. Al llarg dels 90, el BGCA deixà el seu caràcter fortament regional i es nodrí de nombroses aportacions d’autors de la resta de l’estat, consolidant-se com una alternativa a Ardeola en l’àmbit ibèric. En 2002 el BGCA canvia el seu nom al de Revista Catalana d’Ornitologia, canvi que anà acompanyat també d’una reorganització de l’equip editorial i de l’aparença de la revista. Durant la darrera dècada la revista ha continuat consolidant el seu nivell científic i s’ha aconseguit publicar amb puntualitat. Tot i que el col•lectiu d’ornitòlegs en Catalunya ha crescut i s’ha professionalitzat molt al llarg de la història de la revista, això no s’ha traduït en un augment de la seva participació en la seva revista. Ens el contrari, el nombre d’estudis d’ornitòlegs catalans ha esdevingut una minoria. Si volem que la nostra revista tingui futur, cal que tots fem un esforç per mantenir-la viva.

ESPAÑOL

Título: Volumen 30: un repaso a la historia de nuestra revista

Autor: Oscar Gordo

E-mail: ogvilloslada [at] gmail.com

Resumen: La revista nació en 1981 bajo el título de Butlletí del Grup Català d’Anellament (BGCA) con el objetivo de dotar de una herramienta de comunicación a los anilladores del recién creado GCA. A su vez quería ser un elemento de canje con otros grupos de anillamiento para así abastecer los fondos bibliográficos del grupo. Durante la década de los 80 desempeñó este rol de boletín de comunicación interna con las noticias del grupo, y además mostró una participación muy activa de los socios en forma de artículos, especialmente relacionados con el anillamiento. En 1990 hubo cambios en la estructura y funcionamiento editorial, lo que facilitó un salto cualitativo del BGCA, que se convirtió en una revista totalmente científica de acuerdo a los estándares internacionales. Desde entonces, el BGCA sólo ha publicado artículos dejando de ser, por tanto, la herramienta de comunicación del GCA. A lo largo de los 90, el BGCA abandonó su carácter marcadamente regional al nutrirse de numerosas aportaciones de autores del resto del estado, consolidándose como una alternativa a Ardeola en el ámbito ibérico. En 2002 el BGCA cambia su nombre por el de Revista Catalana d’Ornitologia, cambio que fue acompañado también por una reorganización del equipo editorial y de la apariencia de la revista. Durante la última década la revista ha continuado consolidando su nivel científico y ha logrado publicarse con puntualidad. Aunque el colectivo ornitológico de Cataluña ha crecido y se ha profesionalizado mucho a lo largo de la historia de la revista, esto no se ha traducido en un aumento de su participación en su revista sino más bien al contrario. Si queremos que nuestra revista tenga futuro, es necesario que todos hagamos un esfuerzo para mantenerla viva.

Oscar Gordo



Read more...

Status of the Black Wheatear in the Garraf

Photo by Xavier Aute

Near to Barcelona, in the Garraf mountains, survive an isolate population of Black Wheatears. Paradoxically, its future depends on coastal quarries, its last refuge after natural restoration of habitat.

Title: Status of the Black Wheatear Oenanthe leucura in Garraf massif and the role of the coastal quarries for its conservation
Author: Marc Noguera Piquer, Francesc Xavier Aute Todó, Francesc Xavier Santaeufemia Escuer
E-mail: mnpcga02 [at] gmail.com

Abstract: In the Garraf Massif (South-West of Barcelona city), there is the last population of Black Wheatear of the North-East of Catalonia. This population is completely isolated because the nearest one is located 100 km away. Population decline during the 20th century in the Garraf has been due to fragmentation of populations as a consequence of loss of suitable habitat by abandonment of traditional land-uses (agriculture, extensive livestock farming or charcoal making) and the subsequent vegetation growth. However, the occurrence and proliferation of quarries during the last decades in the Garraf Massif have provided a suitable habitat for the species. Between 2010 and 2014, we carried out intensive field sampling in the area to quantify the local population of Black Wheatears. We found a maximum of 12 breeding territories (plus other 4 possible). In 2013 and 2014, all territories were found in coastal quarries. The Black Wheater is a threatened species in Catalonia. Thus, to preserve this species in the Garraf Massif, habitat restoration in abandoned quarries would be carried out considering Black Wheatear habitat requeriments. In addition, habitat management in natural areas according to traditional land-uses (e.g. pasturelands, controlled burning) would be necessary to recover breeding territories in natural areas.

 

 

 

 

CATALÀ

 

Títol: Situació del Còlit Negre Oenanthe leucura al massís del Garraf i paper de les pedreres costaneres en la seva conservació

Autor: Marc Noguera Piquer, Francesc Xavier Aute Todó, Francesc Xavier Santaeufemia Escuer

E-mail: mnpcga02 [at] gmail.com

Resum: Al massís del Garraf hi sobreviu la darrera població de Còlit Negre del nord-est de Catalunya, una vegada que les altres poblacions conegudes d’aquest sector del Principat s’han extingit (en els darrers anys, les de l’Albera, el Montgrí-Illes Medes, el Cap de Creus, Montserrat i, probablement del Penedès i l’Alt Camp). Es tracta actualment, per tant, d’una població aïllada, perquè la més propera està localitzada a uns 100 km. Es considera que el declivi del Còlit Negre al llarg del segle XX ha estat conseqüència de la fragmentació de les seves poblacions causada per la pèrdua d’hàbitat adequat, al seu torn, causada per l’abandonament dels usos tradicionals de la terra (agricultura, ramaderia extensiva i explotació forestal per obtenir fusta, llenya i carbó) i el subsegüent creixement de la vegetació natural. Entre 2010 i 2014 vam dur a terme prospeccions intensives al massís del Garraf per determinar la població de Còlits Negres que hi persisteix. L’any 2014, hi vam trobar 12 territoris de nidificació segurs més uns altres 4 possibles. Degut a què tots els territoris detectats durant els anys 2013 i 2014 es varen localitzar en grans pedreres costaneres, suggerim que l’existència d’aquestes explotacions ha permès la supervivència del Còlit Negre al massís del Garraf. Les pedreres proporcionen un hàbitat de roca i sòl nu amb baixa freqüentació humana (a les zones on ja no hi ha explotació), adequat per al Còlit Negre. El Còlit Negre és una espècie vulnerable a Catalunya que requereix de mesures especials per garantir la seva protecció. Per tant, seria desitjable que les restauracions de les pedreres es duguin a terme garantint la seva conservació. De la mateixa manera, seria adient l’ús de sistemes de control de la vegetació a les àrees naturals del massís per afavorir l’hàbitat adequat per a l’espècie i recuperar la població a les zones naturals del Parc del Garraf reduint la seva dependència de les pedreres.

 

 

 

 

ESPAÑOL

 

Título: Situación de la Collalba Negra Oenanthe leucura en el macizo del Garraf y el papel de les canteras costeras en su conservación

Autor: Marc Noguera Piquer, Francesc Xavier Aute Todó, Francesc Xavier Santaeufemia Escuer

E-mail: mnpcga02 [at] gmail.com

Resumen: En el macizo del Garraf sobrevive la última población de Collalba Negra del noreste de la península, una vez extinguidas las otras poblaciones conocidas de esa zona de Cataluña (en los últimos años, la de la Albera, Montgrí-Islas Medes, Cabo de Creus, Montserrat y, probablemente, del Penedès i el Alt Camp). Se trata de una población actualmente aislada ya que la más cercana está localizada a unos 100 km. Se cree que el declive de la Collalba Negra en la región a lo largo del siglo XX se debe a la fragmentación de sus poblaciones causada por la pérdida de hábitat adecuado como resultado, a su vez, del abandono de los usos tradicionales del suelo (agricultura, ganadería extensiva y explotación forestal para obtención de madera, leña y carbón) y la subsiguiente regeneración y crecimiento de la vegetación natural. Entre los años 2010 y 2014 llevamos a cabo prospecciones intensivas en el macizo del Garraf con objeto de determinar la población de Collalbas Negras que pervive. En 2014, encontramos un máximo de 12 territorios de nidificación seguros más otros 4 posibles. Puesto que todos los territorios detectados durante los años 2013 y 2014 se localizaron en grandes canteras costeras, sugerimos que estas explotaciones han permitido que la Collalba Negra no se haya extinguido en el macizo del Garraf. Las canteras proporcionan un hábitat de roca y suelo desnudo así como áreas con baja frecuentación humana (en las zonas donde ya no hay explotación), convirtiéndose en refugios adecuados para la Collalba Negra y otras especies de aves de medios abiertos. La Collalba Negra es una especie catalogada como vulnerable en Cataluña, que requiere de medidas especies para garantizar su protección. Por tanto, sería deseable que las restauraciones de las canteras se lleven a cabo priorizando la conservación del hábitat de la Collalba Negra. Asimismo, sería menester que se utilicen sistemas de control de la vegetación en las áreas naturales del macizo para favorecer el hábitat adecuado para la especie y recuperar la población en las zonas naturales del Parque del Garraf reduciendo su dependència de las canteras.

F. Santaeufemia, M. Noguera & X. Aute

 

Read more...

To moult, or to migrate: that is the question

Photo by Gruiz Katalin

Birds face to a trade-off between moulting and migrating because both activities are energy demanding. In juveniles Bluethroats passing throughout northern Spain in autumn, molt extension is smaller in those individuals that migrate a longer distance.

Title: Molt extent differs between populations with different migration distances. Preliminary insights from Bluethroats (Luscinia svecica)
Author: Juan Arizaga, Edorta Unamuno, Ainara Azkona, Maite Laso, Paloma Peón
E-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Abstract: It is generally accepted that bird species/populations with longer migration distances exhibit a less extended molt than those with shorter migrations. First-year Bluethroats of two subspecies with different migration distances (Luscinia svecica namnetum and L. s. cyanecula; the latter migrating longer distances) were caught during the autumn migration period of 2012 in northern Iberia to test whether birds with longer migration distances have larger post-juvenile molt than those with shorter ones. As predicted, L. s. namnetum had a more extended molt in greater coverts than L. s. cyanecula, but not in tertials. However, the usefulness of molt extent as a marker to identify the two subspecies was not supported due to the high overlap between both subspecies.

 

 

 

 

CATALÀ

 

Títol: L’extensió de la muda difereix entre poblacions amb diferent distància migratòria. Troballes preliminars en Cotxes Blaves (Luscinia svecica)

Autor: Juan Arizaga, Edorta Unamuno, Ainara Azkona, Maite Laso, Paloma Peón

E-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Resum: Està àmpliament acceptat que les espècies o poblacions d’aus amb distàncies de migració més llargues presenten una muda menys extensa que aquelles amb migracions més curtes. Es van capturar Cotxes Blaves de dues subespècies amb diferents distàncies de migració (Luscinia svecica namnetum i L. s cyanecula, l’última amb major distància migratòria) durant la migració de tardor de 2012 al nord de la Península Ibèrica per provar si les aus amb distància de migració més llargues tenen una extensió de muda post-juvenil més gran que les que migren menys. D’acord amb la predicció, L. s. namnetum va mostrar una major extensió de muda a les grans cobertores, però no a les terciàries. No obstant, l’extensió de la muda no va ser útil per identificar ambdues subespècies a causa del fort solapament dels patrons de muda de les dues subespècies.

 

 

 

 

ESPAÑOL

 

Título: La extensión de la muda difiere entre poblaciones con diferente distancia migratoria. Hallazgos preliminares en el Pechiazul (Luscinia svecica)

Autor: Juan Arizaga, Edorta Unamuno, Ainara Azkona, Maite Laso, Paloma Peón

E-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Resumen: Está ampliamente aceptado que las especies o poblaciones de aves con distancias de migración más cortas presentan una muda más extensa que aquellas con migraciones más largas. Se capturaron Pechiazules de dos subespecies con diferentes distancias de migración (Luscinia svecica namnetum y L. s cyanecula, el último con mayor distancia migratoria) durante la migración otoñal de 2012 en el norte de la península Ibérica para probar si las aves con distancia de migración más largas tienen una extensión de la muda postjuvenil mayor que aquellas que migran menos. De acuerdo con la predicción, L. s. namnetum mostró una mayor extensión de muda en las grandes coberteras, aunque no en las terciarias. Sin embargo, la extensión de la muda no fue útil para identificar ambas subespecies debido al fuerte solapamiento de los patrones de muda de las dos subespecies.

Read more...

Blowing to the wind



Photo by Lior Kislev

Wind is a widely recognized key factor in raptor migration. Here, a long-term study on the postnuptial migration of Honey Buzzards over the Garrotxa demonstrates that passage is mainly related to winds blowing to the south.














Title: Visible autumn migration of Honey Buzzards Pernis apivorus in NE Iberian Peninsula regarding horizontal winds aloft
Author: Ruth García, Fran Trabalon
E-mail: ruthgfg [at] gmail.com

Abstract: The Honey Buzzard Pernis apivorus is a migratory soaring raptor, which breeds in Eurasia and winters south of the Sahara. Since wind is one of the most important meteorological factors affecting bird migration, we analyzed how prevailing horizontal wind at 850 hPa (equivalent to an altitude of 1,000-1,500 m a.s.l) influenced the autumn migration recorded through the Garrotxa Volcanic Zone Natural Park (GVZNP), northeast of Iberian Peninsula, during 2007-2012. We established the percentage of visual migration over the GVZNP in relation to the prevailing wind direction at two different regional scales: the surroundings of the GVZNP (12 km grid resolution) and the preceding area of southern France between 46º N and the border with Spain (36 km grid resolution). The greatest percentages of migrants detected over the GVZNP coincided all years with northwestern prevailing winds in the large regional scale (i.e. south France). At the GVZNP scale the same effect was observed in four out of the six study years. We found highly significant differences among the total migratory frequencies observed with each prevailing wind on both scales and in every year of the study. We suggest that Pernis apivorus migration at the GVZNP might be conditioned by the drift caused by northwestern horizontal winds aloft over southern France.

 

 

 

 

CATALÀ

 

Títol: Migració de tardor visible d’Aligots Vespers Pernis apivorus al NE de la Península Ibèrica en relació als vents horitzontals en altura

Autor: Ruth García, Fran Trabalon

E-mail: ruthgfg [at] gmail.com

Resum: L’Aligot Vesper Pernis apivorus és una rapinyaire planadora migratòria que nidifica a Euràsia i hiverna al sud del Sàhara. Donat que el vent és un dels factors meteorològics més importants que afecta a la migració de les aus, es va analitzar com el vent horitzontal predominant a 850 hPa (equivalent a una alçada de 1.000-1.500 m s.n.m.) va influir sobre el pas migratori postnupcial detectat al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG), nord-est de la Península Ibèrica, durant el període 2007-2012. Es va calcular el percentatge de migració visual sobre el PNZVG per a cada component de vent predominant sobre dues escales regionals diferents: els voltants del PNZVG (pas de malla de 12 km de resolució) i l’àrea precedent del sud de França entre el paral·lel 46º N i la frontera amb Espanya (pas de malla de 36 km de resolució). Els percentatges de migrants més elevats detectats sobre el PNZVG van coincidir tots els anys amb vents predominants de nord-oest a l’escala regional més gran (sud de França). A l’escala del PNZVG el mateix efecte es va observar en quatre dels sis anys estudiats. Es van trobar diferències altament significatives entre les freqüències totals de pas migratori amb cada component de vent predominant sobre totes dues escales i per a cada any d’estudi. Es suggereix que la migració de Pernis apivorus al PNZVG podria estar condicionada per la deriva causada pels vents horitzontals en alçada de component nord-oest sobre el sud de França.

 

 

 

 

ESPAÑOL

 

Título: Migración visible en otoño del Abejero Europeo Pernis apivorus en el NE de la Península Ibérica en relación a los vientos horizontales en altura

Autor: Ruth García, Fran Trabalon

E-mail: ruthgfg [at] gmail.com

Resumen: El Abejero Europeo Pernis apivorus es una rapaz planeadora migratoria que cría en Eurasia e inverna al sur del Sahara. Dado que el viento es uno de los factores meteorológicos más importantes que afecta a la migración de las aves, se analizó cómo el viento horizontal predominante a 850 hPa (equivalente a una altura de 1.000-1.500 m s.n.m.) influenció el paso migratorio postnupcial detectado en el Parque Natural de la Zona Volcánica de la Garrotxa (PNZVG), noreste de la Península Ibérica, durante el período 2007-2012. Se calculó el porcentaje de migración observada a través del PNZVG con cada componente de viento predominante sobre dos escalas regionales diferentes: los alrededores del PNZVG (malla de resolución de 12 km) y el área precedente del sur de Francia situada entre el paralelo 46º N y la frontera con España (malla de resolución de 36 km). Los mayores porcentajes de migrantes detectados sobre el PNZVG coincidieron en todos los años con viento de noroeste como componente predominante en la escala regional más grande (sur de Francia). En la escala del PNZVG el mismo efecto se observó en cuatro de los seis años estudiados. Se encontraron diferencias altamente significativas entre las frecuencias totales de paso migratorio con cada componente de viento predominante para ambas escalas y cada uno de los años de estudio. Se sugiere que la migración observada de Pernis apivorus en el PNZVG podría estar condicionada por la deriva provocada por los vientos horizontales en altura de componente noroeste sobre el sur de Francia.

Ruth & Fran




 

 

Read more...

Raptors with success

Photo by Andy Parkinson



Land-use changes due to human activities has usually negative consequences for biodiversity. However, some species may take advantage from new opportunities offered by new environments. This is the case of the Marsh Harrier, which is successfully expanding in the intensive agricultural landscape of the Iberian Peninsula.

Title: Factors affecting expansion success of bird populations in human-transformed environments: the case of the Marsh Harrier Circus aeruginosus in the Ebro Valley

Author: Laura Cardador, Martina Carrete, Santi Mañosa
E-mail: lcardador81 [at] gmail.com

Abstract: Understanding the factors that limit the current distribution of species and populations is crucial for ecological and theoretical research, but also to correctly predict the consequences of global changes for biodiversity and to take effective management and conservation decisions. This review shows that environmental factors, sociability, dispersal constraints and density-dependent mechanisms may play an important role in the distribution of common native species, using as a study model an expanding population of Marsh Harrier Circus aeruginosus in Spain. Marsh Harrier breeding numbers had been greatly reduced between 1960 and 1980 mainly due to organochlorine pesticides, drainage of wetlands and direct persecution. Part of their recent increase may represent population recovery following reductions in organochlorine use and direct persecution. However, the species may also have benefited from the spread of human-made structures such as artificial ponds and reservoirs related to agricultural intensification for breeding and from their surrounding crops for hunting. At a local scale, individual variation in density-dependence for productivity and settlement patterns may have favoured dispersal of some individuals to new empty habitat patches, while others aggregated around traditional areas. However, at a large scale (i.e., across peninsular Spain), the breeding population of Marsh Harriers seems to be spatially constricted beyond environmental variables. This result indicates that potential habitat for Marsh Harriers still exists for further expansions in the Iberian Peninsula (at least, at the spatial resolution of available works, which does not allow to consider small scale processes that may restrict the species distribution such as local food abundances or pesticides). Potential consequences of this expansion for other species should be considered in order to properly conserve biodiversity in a world of change.

CATALÀ

Títol: Factors que afecten l’èxit d’expansió de poblacions d’aus en medis transformats per l’home: l’Arpella Vulgar Circus aeruginosus a la vall de l’Ebre

Autor: Laura Cardador, Martina Carrete, Santi Mañosa

E-mail: lcardador81[at] gmail.com

Resum: Entendre els factors que limiten la distribució de les espècies i les seves poblacions és de vital importància des d’un punt de vista teòric, però també per predir correctament les conseqüències del canvi global en la biodiversitat i prendre decisions de gestió i conservació eficaces. Aquesta revisió mostra que els factors ambientals, la sociabilitat, les limitacions en la dispersió i els mecanismes denso-dependents poden tenir un paper important en la distribució d’espècies autòctones comunes, utilitzant com a model d’estudi una població en expansió d’Arpella Vulgar Circus aeruginosus a Espanya. Els efectius reproductors d’Arpella Vulgar s’havien reduït considerablement en les dècades anteriors (1960-1980), a causa principalment dels plaguicides organoclorats, el drenatge d’aiguamolls i la persecució directa. Així, al menys una part de la recuperació de les poblacions d’Arpella Vulgar ha pogut ser deguda a la reducció en l’ús d’organoclorats i la persecució directa. No obstant això, l’espècie també s’ha beneficiat de l’expansió d’estructures artificials, com ara estanys artificials i basses de reg, relacionades amb la intensificació de l’agricultura, i que han servit com a nous territoris de cria i els seus cultius adjacents com a zones de caça. A escala local, la variació individual en els patrons denso-dependents de productivitat i assentament pot haver afavorit la dispersió d’alguns individus a noves parcel·les d’hàbitat buides, mentre que altres s’han agregat al voltant de les àrees tradicionals. No obstant això, a gran escala (o sigui, a nivell de l’Espanya peninsular), la població reproductora d’Arpella Vulgar sembla estar espacialment limitada més enllà de les variables ambientals. Aquest resultat indica que encara hi ha hàbitat potencial per a que l’Arpella Vulgar efectuï noves expansions a la Península Ibèrica, almenys, en la resolució espacial dels estudis duts a terme. Malauradament, aquesta resolució no permet tenir en compte els processos a petita escala que poden restringir la distribució de les espècies, com ara l’abundància local d’aliment o els pesticides. S’han de tenir en compte les possibles conseqüències d’aquesta expansió per d’altres espècies per tal de conservar adequadament la biodiversitat en un món canviant.

ESPAÑOL

Título: Factores que afectan el éxito de expansión de poblaciones de aves en medios transformados por el hombre: el Aguilucho Lagunero Circus aeruginosus en el valle del Ebro

Autor: Laura Cardador, Martina Carrete, Santi Mañosa

E-mail: lcardador81 [at] gmail.com

Resumen: Entender los factores que limitan la distribución de las especies y sus poblaciones es de vital importancia desde un punto de vista teórico, pero también para predecir correctamente las consecuencias del cambio global en la biodiversidad y tomar decisiones de gestión y conservación eficaces. Esta revisión muestra que los factores ambientales, la sociabilidad, las limitaciones en la dispersión y los mecanismos denso-dependientes pueden desempeñar un papel importante en la distribución de especies autóctonas comunes, utilizando como modelo de estudio a una población en expansión de Aguilucho Lagunero Circus aeruginosus en España. Los efectivos reproductores de Aguilucho Lagunero se habían reducido considerablemente en las décadas anteriores (1960-1980), debido principalmente a los plaguicidas organoclorados, el drenaje de humedales y la persecución directa. Así, al menos parte de la recuperación de sus poblaciones ha podido deberse a la reducción en el uso de organoclorados y la persecución directa. Sin embargo, la especie también se ha beneficiado de la expansión de estructuras artificiales, tales como estanques artificiales y balsas de riego, relacionadas con la intensificación de la agricultura, y que han servido como nuevos territorios de cría y sus cultivos adyacentes como zonas de caza. A escala local, la variación individual en los patrones denso-dependientes de productividad y asentamiento puede haber favorecido la dispersión de algunos individuos a nuevos parches de hábitat vacíos, mientras que otros individuos se han agregado alrededor de las áreas tradicionales. Sin embargo, a gran escala (o sea, a nivel de la España peninsular), la población reproductora de Aguilucho Lagunero parece estar espacialmente limitada más allá de las variables ambientales. Este resultado indica que todavía existe hábitat potencial para que el Aguilucho Lagunero efectúe nuevas expansiones en la Península Ibérica, al menos, a la resolución espacial de los estudios llevados a cabo. Por desgracia, esta resolución no permite tener en cuenta los procesos a pequeña escala que pueden restringir la distribución de las especies, tales como la abundancia local de alimento o los pesticidas. Se deben tener en cuenta las posibles consecuencias de esta expansión para otras especies a fin de conservar adecuadamente la biodiversidad en un mundo cambiante.




Laura got her PhD degree at the Universitat de Barcelona in 2011

Read more...