2014 issue already online

23 December 2014







Click here to see the pdf of all the papers

Read more...

From a local bulletin to a scientific journal

12 December 2014

An analysis of the journal contents reveals how published articles have evolved in their length and complexity, and how authors have changed their profile








Title: Evolution of the contents of the Revista Catalana d’Ornitologia: a bibliometric analysis
Author: Oscar Gordo
e-mail: ogvilloslada [at] gmail.com
Abstract: Here I carry out a comprehensive quantitative analysis of the journal’s contents, a profile of the authors who have published in it, and the impact of 250 articles published during the period 1981–2013. The aim of this study was to quantify the evolution of the journal’s contents in order to help understand its history and enhance its success as an ornithological scientific journal in the future. The largest number of articles per volume was published in the 1990s. However, since then the journal’s volumes are thicker as articles are becoming progressively longer. This increase in length is due to better graphics and more references, in addition to a greater complexity in subject matters. Although Catalan was the most-used language in the first volumes, since the 1990s Spanish and English have been the most commonly used languages. In total, 70% of studies were carried out at local scale, although in recent years there has been an increase in the number studies that address questions at larger scales. There was no overall dominant research topic, although behavioural and morphological studies were among the commonest. Despite being initially devoted to publishing research based only on ringing activities, only 37% of the publication’s articles did in fact discuss ringing. In all, 77% of studies were focused only on a single species, the Great Tit Parus major being the most-studied species; 74% of articles studied songbirds (typically tits, warblers and finches) and non-passerines were discussed in 55% of articles. A total of 58% of articles studied woodland or aquatic birds, although urban environments also received a considerable degree of attention (15%). A total of 268 authors have contributed to this journal, the majority (65%) only once. There is an overwhelming dominance of male authorship (93%). Nearly 60% of all authors are affiliated to a Catalan institution, although the representation of institutions from the rest of Spain was also very important (37%). Just 3% of articles were of foreign authorship, from 10 different countries. The journal has published submissions above all from three institutions: universities (25%), the Barcelona Natural History Museum (15%) and the Catalan Institute of Ornithology (8%). However, 23% of authors had no institutional affiliation, which highlights the importance of amateur ornithologists, especially in the early years of the journal. During 1981–2013, the journal received 517 citations in Google Scholar, with an average of 1.7 citations per paper and an h-index of 8. The journal’s impact factor based on Google citations has tended to increase, and reached 1.6 in 2012. When the impact factor is calculated for a fiveyear period, the increase is even more apparent, demonstrating that articles have a long-term impact. The policy of open-access content on the web since 2009 has coincided with a notable increase in the number of citations received per year, especially from SCI journals. In all, 62% of citations came from ornithological sources, especially other journals, while 66% of citations were from international sources. This bibliometric analysis shows clearly that the contents of the journal have evolved from short descriptive articles in Catalan, conducted at local scale, and written by one or two amateur ornithologists, to articles that reach the expected standards of any modern scientific contribution, with good graphical and bibliographical support, usually written in English, addressing issues at any spatial scale, and carried out by research teams belonging to universities or other research institutions.


CATALÀ

Títol: Evolució dels continguts de la Revista Catalana d’Ornitologia: una anàlisi bibliomètrica
Autor: Oscar Gordo
e-mail: ogvilloslada [at] gmail.com
Resum: S’ha dut a terme una anàlisi quantitativa dels continguts, el perfil dels autors que han publicat, i l’impacte dels 250 articles publicats en el període 1981–2013. L’objectiu d’aquesta anàlisi és comprendre amb xifres quina ha estat l’evolució de la nostra revista i fer servir les tendències observades per planificar i millorar les seves perspectives de futur com a revista científica en ornitologia. El major nombre d’articles per volum es va publicar als anys 90, encara que la tendència a publicar articles cada vegada més llargs ha fet que hi hagi una tendència a que els volums siguin cada cop més gruixuts. Aquest increment en la longitud dels articles es deu a un increment del suport gràfic i del nombre de referències citades, en concordança amb un augment de la complexitat del tipus d’estudi publicat. Els articles escrits en català van predominar als primers anys, mentre que a partir dels 90 s’imposen el castellà i l’anglès com les llengües escollides pels autors. El 70% d’estudis es van fer a escala local, si bé hi ha un augment en els darrers anys dels estudis que han abordat escales majors. El 59% d’estudis publicats s’han dut a terme a Catalunya. No hi va haver una temàtica clarament predominant, si bé els estudis relacionats amb el comportament o la morfologia dels ocells van ser els més habituals. Tot i l’origen de la revista, tan sols un 37% dels articles publicats són fruit de l’anellament. El 77% dels articles van focalitzar el seu estudi en una sola espècie, essent la Mallerenga carbonera Parus major, la que més vegades ha estat estudiada. En un 74% d’articles es va estudiar alguna espècie de passeriforme (normalment pàrids, sílvids o fringíl·lids), mentre que els no passeriformes només van ser presents en un 55% dels casos. Un 58% d’articles han estudiat aus forestals o aquàtiques, encara que els ambients urbans també han rebut força atenció (15%). Per tant, sembla que els ornitòlegs tenen preferències per certes espècies i hàbitats. A la revista hi han contribuït un total de 268 autors. La majoria (65%) ho han fet només un cop. Hi ha una aclaparadora dominància masculina de les autories (93%). El 59% d’autors van signar els treballs amb una afiliació catalana, tot i que la representació de la resta de l’estat és també molt important (37%). Només hi ha hagut un 3% d’autories estrangeres, que pertanyen a 10 països diferents. La revista ha captat continguts de tres focus principals de producció científica: Universitats (25%), Museu de Ciències Naturals de Barcelona (15%) i el propi ICO (8%). Tanmateix, un 23% de les autories no van tenir cap tipus d’afiliació institucional, posant de relleu la importància de l’ornitòleg amateur, especialment als primers anys de la revista. La revista ha rebut 517 citacions fins al moment segons Google Scholar, el que dóna una mitjana de 1,7 citacions per article i un índex h de 8. Hi ha una clara tendència a que el factor d’impacte de la revista augmenti (1,6 per 2012), especialment quan es calcula a 5 anys vista, el que demostra que els articles més aviat tenen impacte a llarg termini. La posada en marxa dels continguts de lliure accés a internet ha coincidit amb un augment en el nombre de citacions rebudes anualment per la revista, especialment gràcies a un increment de les citacions en revista amb SCI. El 62% de les citacions es fan en publicacions especialitzades en ornitologia, especialment en d’altres revistes. També una majoria de les citacions (66%) pertanyen a fonts internacionals, la qual cosa posa de manifest la bona projecció de la revista. Aquesta anàlisi bibliomètrica ha demostrat una clara evolució dels continguts, des d’articles breus i descriptius, en català, a escala local i fets per un o dos ornitòlegs aficionats, fins a articles complexos que tenen els estàndards esperables en qualsevol contribució científica moderna, amb bon suport gràfic i de bibliografia, normalment en anglès, que tendeixen a abordar qüestions a gran escala, i que s’han dut a terme per equips d’investigació vinculats al món acadèmic.


ESPAÑOL

Título: Evolución de los contenidos de la Revista Catalana d’Ornitologia: un análisis bibliométrico
Autor: Oscar Gordo
e-mail: ogvilloslada [at] gmail.com
Resumen: Se ha llevado a cabo un análisis cuantitativo exhaustivo de los contenidos, el perfil de los autores que han Evolución de la Revista Catalana d’Ornitologia 83 Revista Catalana d’Ornitologia 30 (2014) publicado, y del impacto de los 250 artículos publicados en el periodo 1981–2013. El objetivo de este análisis es comprender con cifras cuál ha sido la evolución de la revista y utilizar las tendencias observadas para planificar y mejorar sus perspectivas de futuro como revista científica en ornitología. El mayor número de artículos por volumen se publicó en los 90, aunque la tendencia a publicar artículos cada vez más largos ha hecho que haya una tendencia a que los volúmenes sean cada vez más gruesos. Este incremento en la longitud de los artículos se debe a un incremento del soporte gráfico y del número de referencias citadas, en concordancia con un aumento de la complejidad del tipo de estudio publicado. Los artículos escritos en catalán predominaron en los primeros años, mientras que a partir de los 90 se imponen castellano e inglés como las lenguas escogidas por los autores. El 70% de estudios se hicieron a escala local, si bien hay un aumento en los últimos años de los estudios que han abordado escalas mayores. No hubo una temática claramente predominante, aunque los estudios relacionados con el comportamiento o la morfología de las aves fueron los más habituales. Pese al origen de la revista, tan sólo un 37% de los artículos publicados son fruto del anillamiento. El 77% de artículos focalizaron su estudio en una sola especie, siendo el Carbonero común Parus major la que más veces se ha estudiado. En un 74% de artículos se estudió alguna especie de paseriforme (normalmente páridos, sílvidos o fringílidos), mientras que los no paseriformes sólo estuvieron presentes en un 55% de los casos. Un 58% de artículos han estudiado aves forestales o acuáticas, aunque los ambientes urbanos también recibieron bastante atención (15%). Por tanto, parece que los ornitólogos muestran ciertas preferencias por algunas especies y hábitats. Un total de 268 autores han contribuido a la revista. La mayoría (65%) lo han hecho sólo una vez. Existe una aplastante dominancia masculina de las autorías (93%). El 59% de autores firmaron los trabajos con una afiliación catalana, aunque la representación del resto de España es también muy importante (37%). Sólo ha habido un 3% de autorías extranjeras, pertenecientes a 10 países diferentes. La revista ha captado contenidos de tres focos principales de producción científica: Universidades (25%), Museu de Ciències Naturals de Barcelona (15%) y el propio ICO (8%). No obstante, un 23% de las autorías no tuvieron ningún tipo de afiliación institucional, poniendo de relieve la importancia del ornitólogo amateur, especialmente en los primeros años de la revista. La revista ha recibido 517 citas hasta el momento según Google Scholar, lo que da un promedio de 1,7 citas por artículo y un índice h de 8. Hay una tendencia a que el factor de impacto de la revista aumente (1,6 para 2012), especialmente cuando se calcula a 5 años vista, lo que demuestra que los artículos más bien tienen un impacto a largo plazo. La puesta en marcha de los contenidos de libre acceso en internet ha coincidido con un aumento en el número de citas recibidas anualmente por la revista, especialmente gracias a un incremento de las citas en revista con SCI. El 62% de citas se hacen en publicaciones especializadas en ornitología, especialmente en otras revistas. También una mayoría de citas (66%) pertenecen a fuentes internacionales, lo que pone de manifiesto la buena proyección de la revista. Este análisis bibliométrico ha demostrado una clara evolución de los contenidos, desde artículos breves y descriptivos, en catalán, a escala local y hechos por uno o dos ornitólogos amateurs, hacía artículos complejos que muestran los estándares esperables en cualquier contribución científica moderna, con buen apoyo gráfico y de bibliografía, normalmente en inglés, que tienden a abordar cuestiones a gran escala, y que se han llevado a cabo por equipos de investigación vinculados al mundo académico.

Oscar Gordo


Read more...

Three decades of history


This year, we publish the 30th volumen of our journal. This anniversary is a timely moment to revise our three decades of history and future prospects of the journal.














Title: Volume 30: a revision of the history of our journal
Author: Oscar Gordo
E-mail: ogvilloslada [at] gmail.com
Abstract: The journal first saw the light of day in 1981 under the name Butlletí del Grup Català d’Anellament (BGCA) and was initially thought of as a means of communication for the bird ringers belonging to the recently created GCA. A further aim was to create a way of exchanging publications with other ringing groups from around the world and so improve the GCA’s library. During the 1980s, the BGCA served as an internal newsletter and there was also very active participation from group members in the form of articles, above all related to ringing. In 1990, the bulletin changed its structure and the functioning of its editorial board and became a fully scientific journal according to international standards. Since then, the BGCA has only published scientific articles and is no longer the internal communication tool of the GCA. Throughout the 1990s, the BGCA has moved away from its initial purely regional character and now receives and publishes numerous contributions from authors from the rest of Spain. It has thus become an alternative to Ardeola in the Iberian Peninsula. The BGCA changed its name to Revista Catalana d’Ornithology in 2002, a move that was accompanied by a reorganization of the editorial team and a change in the journal’s design. However, despite consolidating its scientific reputation over the past decade, as well as the growth in the number of ornithologists in Catalonia and the improvement in their skills, this phenomenon has not led to more contributions from Catalan ornithologists to their journal. Instead, the number of studies centred on Catalonia has fallen to less than half of the total and so a greater effort from all is required if we want our journal to have a future.


CATALÀ
Títol: Volum 30: un repàs a la història de la nostra revista
Autor: Oscar Gordo
E-mail: ogvilloslada [at] gmail.com
Resum: La revista nasqué el 1981 sota el títol de Butlletí del Grup Català d’Anellament (BGCA) amb l’objectiu de dotar d’una eina de comunicació als anelladors del recentment creat GCA. Alhora volia ser un element de bescanvi amb d’altres grups d’anellament d’arreu del món i així fornir el fons bibliogràfic del grup. Durant la dècada dels 80 tingué aquest rol de butlletí de comunicació interna amb les notícies del grup, tot i que a més hi havia una participació molt activa dels socis en forma d’articles, especialment relacionats amb l’anellament. En 1990 hagué canvis en l’estructura i funcionament editorial, el que facilità un salt qualitatiu del BGCA, que esdevingué una revista plenament científica d’acord als estàndards internacionals. D’ençà de les hores, el BGCA només ha publicat articles deixant de ser l’eina de comunicació del GCA. Al llarg dels 90, el BGCA deixà el seu caràcter fortament regional i es nodrí de nombroses aportacions d’autors de la resta de l’estat, consolidant-se com una alternativa a Ardeola en l’àmbit ibèric. En 2002 el BGCA canvia el seu nom al de Revista Catalana d’Ornitologia, canvi que anà acompanyat també d’una reorganització de l’equip editorial i de l’aparença de la revista. Durant la darrera dècada la revista ha continuat consolidant el seu nivell científic i s’ha aconseguit publicar amb puntualitat. Tot i que el col•lectiu d’ornitòlegs en Catalunya ha crescut i s’ha professionalitzat molt al llarg de la història de la revista, això no s’ha traduït en un augment de la seva participació en la seva revista. Ens el contrari, el nombre d’estudis d’ornitòlegs catalans ha esdevingut una minoria. Si volem que la nostra revista tingui futur, cal que tots fem un esforç per mantenir-la viva.


ESPAÑOL
Título: Volumen 30: un repaso a la historia de nuestra revista
Autor: Oscar Gordo
E-mail: ogvilloslada [at] gmail.com
Resumen: La revista nació en 1981 bajo el título de Butlletí del Grup Català d’Anellament (BGCA) con el objetivo de dotar de una herramienta de comunicación a los anilladores del recién creado GCA. A su vez quería ser un elemento de canje con otros grupos de anillamiento para así abastecer los fondos bibliográficos del grupo. Durante la década de los 80 desempeñó este rol de boletín de comunicación interna con las noticias del grupo, y además mostró una participación muy activa de los socios en forma de artículos, especialmente relacionados con el anillamiento. En 1990 hubo cambios en la estructura y funcionamiento editorial, lo que facilitó un salto cualitativo del BGCA, que se convirtió en una revista totalmente científica de acuerdo a los estándares internacionales. Desde entonces, el BGCA sólo ha publicado artículos dejando de ser, por tanto, la herramienta de comunicación del GCA. A lo largo de los 90, el BGCA abandonó su carácter marcadamente regional al nutrirse de numerosas aportaciones de autores del resto del estado, consolidándose como una alternativa a Ardeola en el ámbito ibérico. En 2002 el BGCA cambia su nombre por el de Revista Catalana d’Ornitologia, cambio que fue acompañado también por una reorganización del equipo editorial y de la apariencia de la revista. Durante la última década la revista ha continuado consolidando su nivel científico y ha logrado publicarse con puntualidad. Aunque el colectivo ornitológico de Cataluña ha crecido y se ha profesionalizado mucho a lo largo de la historia de la revista, esto no se ha traducido en un aumento de su participación en su revista sino más bien al contrario. Si queremos que nuestra revista tenga futuro, es necesario que todos hagamos un esfuerzo para mantenerla viva.

Oscar Gordo









Read more...

Status of the Black Wheatear in the Garraf

28 October 2014

Photo by Xavier Aute
Near to Barcelona, in the Garraf mountains, survive an isolate population of Black Wheatears. Paradoxically, its future depends on coastal quarries, its last refuge after natural restoration of habitat.











Title: Status of the Black Wheatear Oenanthe leucura in Garraf massif and the role of the coastal quarries for its conservation
Author: Marc Noguera Piquer, Francesc Xavier Aute Todó, Francesc Xavier Santaeufemia Escuer
E-mail: mnpcga02 [at] gmail.com
Abstract: In the Garraf Massif (South-West of Barcelona city), there is the last population of Black Wheatear of the North-East of Catalonia. This population is completely isolated because the nearest one is located 100 km away. Population decline during the 20th century in the Garraf has been due to fragmentation of populations as a consequence of loss of suitable habitat by abandonment of traditional land-uses (agriculture, extensive livestock farming or charcoal making) and the subsequent vegetation growth. However, the occurrence and proliferation of quarries during the last decades in the Garraf Massif have provided a suitable habitat for the species. Between 2010 and 2014, we carried out intensive field sampling in the area to quantify the local population of Black Wheatears. We found a maximum of 12 breeding territories (plus other 4 possible). In 2013 and 2014, all territories were found in coastal quarries. The Black Wheater is a threatened species in Catalonia. Thus, to preserve this species in the Garraf Massif, habitat restoration in abandoned quarries would be carried out considering Black Wheatear habitat requeriments. In addition, habitat management in natural areas according to traditional land-uses (e.g. pasturelands, controlled burning) would be necessary to recover breeding territories in natural areas.
 
 
 
 
CATALÀ
 
Títol: Situació del Còlit Negre Oenanthe leucura al massís del Garraf i paper de les pedreres costaneres en la seva conservació
Autor: Marc Noguera Piquer, Francesc Xavier Aute Todó, Francesc Xavier Santaeufemia Escuer
E-mail: mnpcga02 [at] gmail.com
Resum: Al massís del Garraf hi sobreviu la darrera població de Còlit Negre del nord-est de Catalunya, una vegada que les altres poblacions conegudes d’aquest sector del Principat s’han extingit (en els darrers anys, les de l’Albera, el Montgrí-Illes Medes, el Cap de Creus, Montserrat i, probablement del Penedès i l’Alt Camp). Es tracta actualment, per tant, d’una població aïllada, perquè la més propera està localitzada a uns 100 km. Es considera que el declivi del Còlit Negre al llarg del segle XX ha estat conseqüència de la fragmentació de les seves poblacions causada per la pèrdua d’hàbitat adequat, al seu torn, causada per l’abandonament dels usos tradicionals de la terra (agricultura, ramaderia extensiva i explotació forestal per obtenir fusta, llenya i carbó) i el subsegüent creixement de la vegetació natural. Entre 2010 i 2014 vam dur a terme prospeccions intensives al massís del Garraf per determinar la població de Còlits Negres que hi persisteix. L’any 2014, hi vam trobar 12 territoris de nidificació segurs més uns altres 4 possibles. Degut a què tots els territoris detectats durant els anys 2013 i 2014 es varen localitzar en grans pedreres costaneres, suggerim que l’existència d’aquestes explotacions ha permès la supervivència del Còlit Negre al massís del Garraf. Les pedreres proporcionen un hàbitat de roca i sòl nu amb baixa freqüentació humana (a les zones on ja no hi ha explotació), adequat per al Còlit Negre. El Còlit Negre és una espècie vulnerable a Catalunya que requereix de mesures especials per garantir la seva protecció. Per tant, seria desitjable que les restauracions de les pedreres es duguin a terme garantint la seva conservació. De la mateixa manera, seria adient l’ús de sistemes de control de la vegetació a les àrees naturals del massís per afavorir l’hàbitat adequat per a l’espècie i recuperar la població a les zones naturals del Parc del Garraf reduint la seva dependència de les pedreres.
 
 
 
 
ESPAÑOL
 
Título: Situación de la Collalba Negra Oenanthe leucura en el macizo del Garraf y el papel de les canteras costeras en su conservación
Autor: Marc Noguera Piquer, Francesc Xavier Aute Todó, Francesc Xavier Santaeufemia Escuer
E-mail: mnpcga02 [at] gmail.com
Resumen: En el macizo del Garraf sobrevive la última población de Collalba Negra del noreste de la península, una vez extinguidas las otras poblaciones conocidas de esa zona de Cataluña (en los últimos años, la de la Albera, Montgrí-Islas Medes, Cabo de Creus, Montserrat y, probablemente, del Penedès i el Alt Camp). Se trata de una población actualmente aislada ya que la más cercana está localizada a unos 100 km. Se cree que el declive de la Collalba Negra en la región a lo largo del siglo XX se debe a la fragmentación de sus poblaciones causada por la pérdida de hábitat adecuado como resultado, a su vez, del abandono de los usos tradicionales del suelo (agricultura, ganadería extensiva y explotación forestal para obtención de madera, leña y carbón) y la subsiguiente regeneración y crecimiento de la vegetación natural. Entre los años 2010 y 2014 llevamos a cabo prospecciones intensivas en el macizo del Garraf con objeto de determinar la población de Collalbas Negras que pervive. En 2014, encontramos un máximo de 12 territorios de nidificación seguros más otros 4 posibles. Puesto que todos los territorios detectados durante los años 2013 y 2014 se localizaron en grandes canteras costeras, sugerimos que estas explotaciones han permitido que la Collalba Negra no se haya extinguido en el macizo del Garraf. Las canteras proporcionan un hábitat de roca y suelo desnudo así como áreas con baja frecuentación humana (en las zonas donde ya no hay explotación), convirtiéndose en refugios adecuados para la Collalba Negra y otras especies de aves de medios abiertos. La Collalba Negra es una especie catalogada como vulnerable en Cataluña, que requiere de medidas especies para garantizar su protección. Por tanto, sería deseable que las restauraciones de las canteras se lleven a cabo priorizando la conservación del hábitat de la Collalba Negra. Asimismo, sería menester que se utilicen sistemas de control de la vegetación en las áreas naturales del macizo para favorecer el hábitat adecuado para la especie y recuperar la población en las zonas naturales del Parque del Garraf reduciendo su dependència de las canteras.



F. Santaeufemia, M. Noguera & X. Aute
 

Read more...

To moult, or to migrate: that is the question

27 October 2014

Photo by Gruiz Katalin
Birds face to a trade-off between moulting and migrating because both activities are energy demanding. In juveniles Bluethroats passing throughout northern Spain in autumn, molt extension is smaller in those individuals that migrate a longer distance.








Title: Molt extent differs between populations with different migration distances. Preliminary insights from Bluethroats (Luscinia svecica)
Author: Juan Arizaga, Edorta Unamuno, Ainara Azkona, Maite Laso, Paloma Peón
E-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus
Abstract: It is generally accepted that bird species/populations with longer migration distances exhibit a less extended molt than those with shorter migrations. First-year Bluethroats of two subspecies with different migration distances (Luscinia svecica namnetum and L. s. cyanecula; the latter migrating longer distances) were caught during the autumn migration period of 2012 in northern Iberia to test whether birds with longer migration distances have larger post-juvenile molt than those with shorter ones. As predicted, L. s. namnetum had a more extended molt in greater coverts than L. s. cyanecula, but not in tertials. However, the usefulness of molt extent as a marker to identify the two subspecies was not supported due to the high overlap between both subspecies.
 
 
 
 
CATALÀ
 
Títol: L’extensió de la muda difereix entre poblacions amb diferent distància migratòria. Troballes preliminars en Cotxes Blaves (Luscinia svecica)
Autor: Juan Arizaga, Edorta Unamuno, Ainara Azkona, Maite Laso, Paloma Peón
E-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus
Resum: Està àmpliament acceptat que les espècies o poblacions d’aus amb distàncies de migració més llargues presenten una muda menys extensa que aquelles amb migracions més curtes. Es van capturar Cotxes Blaves de dues subespècies amb diferents distàncies de migració (Luscinia svecica namnetum i L. s cyanecula, l’última amb major distància migratòria) durant la migració de tardor de 2012 al nord de la Península Ibèrica per provar si les aus amb distància de migració més llargues tenen una extensió de muda post-juvenil més gran que les que migren menys. D’acord amb la predicció, L. s. namnetum va mostrar una major extensió de muda a les grans cobertores, però no a les terciàries. No obstant, l’extensió de la muda no va ser útil per identificar ambdues subespècies a causa del fort solapament dels patrons de muda de les dues subespècies.
 
 
 
 
ESPAÑOL
 
Título: La extensión de la muda difiere entre poblaciones con diferente distancia migratoria. Hallazgos preliminares en el Pechiazul (Luscinia svecica)
Autor: Juan Arizaga, Edorta Unamuno, Ainara Azkona, Maite Laso, Paloma Peón
E-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus
Resumen: Está ampliamente aceptado que las especies o poblaciones de aves con distancias de migración más cortas presentan una muda más extensa que aquellas con migraciones más largas. Se capturaron Pechiazules de dos subespecies con diferentes distancias de migración (Luscinia svecica namnetum y L. s cyanecula, el último con mayor distancia migratoria) durante la migración otoñal de 2012 en el norte de la península Ibérica para probar si las aves con distancia de migración más largas tienen una extensión de la muda postjuvenil mayor que aquellas que migran menos. De acuerdo con la predicción, L. s. namnetum mostró una mayor extensión de muda en las grandes coberteras, aunque no en las terciarias. Sin embargo, la extensión de la muda no fue útil para identificar ambas subespecies debido al fuerte solapamiento de los patrones de muda de las dos subespecies.


Read more...

Blowing to the wind

10 July 2014



Photo by Lior Kislev
Wind is a widely recognized key factor in raptor migration. Here, a long-term study on the postnuptial migration of Honey Buzzards over the Garrotxa demonstrates that passage is mainly related to winds blowing to the south.














Title: Visible autumn migration of Honey Buzzards Pernis apivorus in NE Iberian Peninsula regarding horizontal winds aloft
Author: Ruth García, Fran Trabalon
E-mail: ruthgfg [at] gmail.com
Abstract: The Honey Buzzard Pernis apivorus is a migratory soaring raptor, which breeds in Eurasia and winters south of the Sahara. Since wind is one of the most important meteorological factors affecting bird migration, we analyzed how prevailing horizontal wind at 850 hPa (equivalent to an altitude of 1,000-1,500 m a.s.l) influenced the autumn migration recorded through the Garrotxa Volcanic Zone Natural Park (GVZNP), northeast of Iberian Peninsula, during 2007-2012. We established the percentage of visual migration over the GVZNP in relation to the prevailing wind direction at two different regional scales: the surroundings of the GVZNP (12 km grid resolution) and the preceding area of southern France between 46º N and the border with Spain (36 km grid resolution). The greatest percentages of migrants detected over the GVZNP coincided all years with northwestern prevailing winds in the large regional scale (i.e. south France). At the GVZNP scale the same effect was observed in four out of the six study years. We found highly significant differences among the total migratory frequencies observed with each prevailing wind on both scales and in every year of the study. We suggest that Pernis apivorus migration at the GVZNP might be conditioned by the drift caused by northwestern horizontal winds aloft over southern France.
 
 
 
 
CATALÀ
 
Títol: Migració de tardor visible d’Aligots Vespers Pernis apivorus al NE de la Península Ibèrica en relació als vents horitzontals en altura
Autor: Ruth García, Fran Trabalon
E-mail: ruthgfg [at] gmail.com
Resum: L’Aligot Vesper Pernis apivorus és una rapinyaire planadora migratòria que nidifica a Euràsia i hiverna al sud del Sàhara. Donat que el vent és un dels factors meteorològics més importants que afecta a la migració de les aus, es va analitzar com el vent horitzontal predominant a 850 hPa (equivalent a una alçada de 1.000-1.500 m s.n.m.) va influir sobre el pas migratori postnupcial detectat al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG), nord-est de la Península Ibèrica, durant el període 2007-2012. Es va calcular el percentatge de migració visual sobre el PNZVG per a cada component de vent predominant sobre dues escales regionals diferents: els voltants del PNZVG (pas de malla de 12 km de resolució) i l’àrea precedent del sud de França entre el paral·lel 46º N i la frontera amb Espanya (pas de malla de 36 km de resolució). Els percentatges de migrants més elevats detectats sobre el PNZVG van coincidir tots els anys amb vents predominants de nord-oest a l’escala regional més gran (sud de França). A l’escala del PNZVG el mateix efecte es va observar en quatre dels sis anys estudiats. Es van trobar diferències altament significatives entre les freqüències totals de pas migratori amb cada component de vent predominant sobre totes dues escales i per a cada any d’estudi. Es suggereix que la migració de Pernis apivorus al PNZVG podria estar condicionada per la deriva causada pels vents horitzontals en alçada de component nord-oest sobre el sud de França.
 
 
 
 
ESPAÑOL
 
Título: Migración visible en otoño del Abejero Europeo Pernis apivorus en el NE de la Península Ibérica en relación a los vientos horizontales en altura
Autor: Ruth García, Fran Trabalon
E-mail: ruthgfg [at] gmail.com
Resumen: El Abejero Europeo Pernis apivorus es una rapaz planeadora migratoria que cría en Eurasia e inverna al sur del Sahara. Dado que el viento es uno de los factores meteorológicos más importantes que afecta a la migración de las aves, se analizó cómo el viento horizontal predominante a 850 hPa (equivalente a una altura de 1.000-1.500 m s.n.m.) influenció el paso migratorio postnupcial detectado en el Parque Natural de la Zona Volcánica de la Garrotxa (PNZVG), noreste de la Península Ibérica, durante el período 2007-2012. Se calculó el porcentaje de migración observada a través del PNZVG con cada componente de viento predominante sobre dos escalas regionales diferentes: los alrededores del PNZVG (malla de resolución de 12 km) y el área precedente del sur de Francia situada entre el paralelo 46º N y la frontera con España (malla de resolución de 36 km). Los mayores porcentajes de migrantes detectados sobre el PNZVG coincidieron en todos los años con viento de noroeste como componente predominante en la escala regional más grande (sur de Francia). En la escala del PNZVG el mismo efecto se observó en cuatro de los seis años estudiados. Se encontraron diferencias altamente significativas entre las frecuencias totales de paso migratorio con cada componente de viento predominante para ambas escalas y cada uno de los años de estudio. Se sugiere que la migración observada de Pernis apivorus en el PNZVG podría estar condicionada por la deriva provocada por los vientos horizontales en altura de componente noroeste sobre el sur de Francia.



Ruth & Fran




 


 

Read more...

Raptors with success

30 June 2014

Photo by Andy Parkinson

Land-use changes due to human activities has usually negative consequences for biodiversity. However, some species may take advantage from new opportunities offered by new environments. This is the case of the Marsh Harrier, which is successfully expanding in the intensive agricultural landscape of the Iberian Peninsula.












Title: Factors affecting expansion success of bird populations in human-transformed environments: the case of the Marsh Harrier Circus aeruginosus in the Ebro Valley
Author: Laura Cardador, Martina Carrete, Santi Mañosa
E-mail: lcardador81 [at] gmail.com
Abstract: Understanding the factors that limit the current distribution of species and populations is crucial for ecological and theoretical research, but also to correctly predict the consequences of global changes for biodiversity and to take effective management and conservation decisions. This review shows that environmental factors, sociability, dispersal constraints and density-dependent mechanisms may play an important role in the distribution of common native species, using as a study model an expanding population of Marsh Harrier Circus aeruginosus in Spain. Marsh Harrier breeding numbers had been greatly reduced between 1960 and 1980 mainly due to organochlorine pesticides, drainage of wetlands and direct persecution. Part of their recent increase may represent population recovery following reductions in organochlorine use and direct persecution. However, the species may also have benefited from the spread of human-made structures such as artificial ponds and reservoirs related to agricultural intensification for breeding and from their surrounding crops for hunting. At a local scale, individual variation in density-dependence for productivity and settlement patterns may have favoured dispersal of some individuals to new empty habitat patches, while others aggregated around traditional areas. However, at a large scale (i.e., across peninsular Spain), the breeding population of Marsh Harriers seems to be spatially constricted beyond environmental variables. This result indicates that potential habitat for Marsh Harriers still exists for further expansions in the Iberian Peninsula (at least, at the spatial resolution of available works, which does not allow to consider small scale processes that may restrict the species distribution such as local food abundances or pesticides). Potential consequences of this expansion for other species should be considered in order to properly conserve biodiversity in a world of change.


CATALÀ

Títol: Factors que afecten l’èxit d’expansió de poblacions d’aus en medis transformats per l’home: l’Arpella Vulgar Circus aeruginosus a la vall de l’Ebre
Autor: Laura Cardador, Martina Carrete, Santi Mañosa
E-mail: lcardador81[at] gmail.com
Resum: Entendre els factors que limiten la distribució de les espècies i les seves poblacions és de vital importància des d’un punt de vista teòric, però també per predir correctament les conseqüències del canvi global en la biodiversitat i prendre decisions de gestió i conservació eficaces. Aquesta revisió mostra que els factors ambientals, la sociabilitat, les limitacions en la dispersió i els mecanismes denso-dependents poden tenir un paper important en la distribució d’espècies autòctones comunes, utilitzant com a model d’estudi una població en expansió d’Arpella Vulgar Circus aeruginosus a Espanya. Els efectius reproductors d’Arpella Vulgar s’havien reduït considerablement en les dècades anteriors (1960-1980), a causa principalment dels plaguicides organoclorats, el drenatge d’aiguamolls i la persecució directa. Així, al menys una part de la recuperació de les poblacions d’Arpella Vulgar ha pogut ser deguda a la reducció en l’ús d’organoclorats i la persecució directa. No obstant això, l’espècie també s’ha beneficiat de l’expansió d’estructures artificials, com ara estanys artificials i basses de reg, relacionades amb la intensificació de l’agricultura, i que han servit com a nous territoris de cria i els seus cultius adjacents com a zones de caça. A escala local, la variació individual en els patrons denso-dependents de productivitat i assentament pot haver afavorit la dispersió d’alguns individus a noves parcel·les d’hàbitat buides, mentre que altres s’han agregat al voltant de les àrees tradicionals. No obstant això, a gran escala (o sigui, a nivell de l’Espanya peninsular), la població reproductora d’Arpella Vulgar sembla estar espacialment limitada més enllà de les variables ambientals. Aquest resultat indica que encara hi ha hàbitat potencial per a que l’Arpella Vulgar efectuï noves expansions a la Península Ibèrica, almenys, en la resolució espacial dels estudis duts a terme. Malauradament, aquesta resolució no permet tenir en compte els processos a petita escala que poden restringir la distribució de les espècies, com ara l’abundància local d’aliment o els pesticides. S’han de tenir en compte les possibles conseqüències d’aquesta expansió per d’altres espècies per tal de conservar adequadament la biodiversitat en un món canviant.


ESPAÑOL

Título: Factores que afectan el éxito de expansión de poblaciones de aves en medios transformados por el hombre: el Aguilucho Lagunero Circus aeruginosus en el valle del Ebro
Autor: Laura Cardador, Martina Carrete, Santi Mañosa
E-mail: lcardador81 [at] gmail.com
Resumen: Entender los factores que limitan la distribución de las especies y sus poblaciones es de vital importancia desde un punto de vista teórico, pero también para predecir correctamente las consecuencias del cambio global en la biodiversidad y tomar decisiones de gestión y conservación eficaces. Esta revisión muestra que los factores ambientales, la sociabilidad, las limitaciones en la dispersión y los mecanismos denso-dependientes pueden desempeñar un papel importante en la distribución de especies autóctonas comunes, utilizando como modelo de estudio a una población en expansión de Aguilucho Lagunero Circus aeruginosus en España. Los efectivos reproductores de Aguilucho Lagunero se habían reducido considerablemente en las décadas anteriores (1960-1980), debido principalmente a los plaguicidas organoclorados, el drenaje de humedales y la persecución directa. Así, al menos parte de la recuperación de sus poblaciones ha podido deberse a la reducción en el uso de organoclorados y la persecución directa. Sin embargo, la especie también se ha beneficiado de la expansión de estructuras artificiales, tales como estanques artificiales y balsas de riego, relacionadas con la intensificación de la agricultura, y que han servido como nuevos territorios de cría y sus cultivos adyacentes como zonas de caza. A escala local, la variación individual en los patrones denso-dependientes de productividad y asentamiento puede haber favorecido la dispersión de algunos individuos a nuevos parches de hábitat vacíos, mientras que otros individuos se han agregado alrededor de las áreas tradicionales. Sin embargo, a gran escala (o sea, a nivel de la España peninsular), la población reproductora de Aguilucho Lagunero parece estar espacialmente limitada más allá de las variables ambientales. Este resultado indica que todavía existe hábitat potencial para que el Aguilucho Lagunero efectúe nuevas expansiones en la Península Ibérica, al menos, a la resolución espacial de los estudios llevados a cabo. Por desgracia, esta resolución no permite tener en cuenta los procesos a pequeña escala que pueden restringir la distribución de las especies, tales como la abundancia local de alimento o los pesticidas. Se deben tener en cuenta las posibles consecuencias de esta expansión para otras especies a fin de conservar adecuadamente la biodiversidad en un mundo cambiante.



Laura got her PhD degree at the Universitat de Barcelona in 2011



Read more...

Our forgotten neighbors

26 May 2014

 
Photo by Roger Sala Queralt
Many birds live with us in our cities, but we usually pay little attention to them. Here, a 15-year study in the urban parks of Valencia shows that open-habitat species are declining, while those from woodlands are incresing.










Title: Population trends of breeding and wintering birds in urban parks: a 15 years study (1998-2013) in Valencia, Spain
Author: Enrique Murgui
E-mail: enmurpe [at] alumni.uv.es
Abstract: Long-term dynamics of bird populations are rarely addressed in the ecological research carried out in urban areas. The objective of this study is to document long-term bird population trends in urban parks, and to explore some of the processes behind the observed patterns. Birds were censused monthly in 22 public urban parks in Valencia (Spain) from 1998 to 2013. Additionally, habitat structure of urban parks was investigated in 1999 and 2011. Population trends were calculated for ten breeding and seven wintering species. Five breeding species significantly declined (especially the House Sparrow Passer domesticus) and three species increased; three wintering species declined (e.g. Black Redstart Phoenicuros ochruros) and two species increased. Overall, populations of woodland bird increased or remained stable whereas populations of species confined to open habitats decreased. These population trends were only slightly connected to temporal changes in park features. Landscape scale changes, like the gradual increase of the number and total area of urban parks, together with the loss of 20 % of wasteland and farmland in the outskirts of the city, are suggested as the main drivers of the observed population changes. Additionally, bird population trends in urban parks overall coincided with trends occurring at large spatial levels (Spain and Catalonia). These results give some support to the idea that population dynamics in urban settings are influenced by factors occurring at different spatial scales. Therefore, in order to enhance urban biodiversity management of urban areas should pay attention both to patch and landscape processes.
 
 
 
 
CATALÀ
 
Títol: Tendències poblacionals de les aus reproductores i hivernants als parcs urbans: un estudi al llarg de 15 anys (1998-2103) a València, Espanya
Autor: Enrique Murgui
E-mail: enmurpe [at] alumni.uv.es
Resum: Les dinàmiques a llarg termini de les poblacions d’aus constitueixen un tema rarament tractat en estudis ecològics de zones urbanes. L’objectiu d’aquest estudi és documentar les tendències poblacionals de les aus als parcs urbans i identificar alguns del processos que produeixen els patrons observats. Des de 1998 fins a 2013 les aus foren censades mensualment en 22 parcs urbans públics de València (Espanya). A més, l’estructura de l’hàbitat als parcs urbans fou obtinguda al 1999 i al 2011. De les deu espècies reproductores, de les quals fou possible obtenir tendències poblacionals, cinc mostraren una disminució dels seus efectius, sent el cas del Pardal Comú Passer domesticus especialment notable. De la mateixa manera, de set espècies hivernants (per exemple la Cotxa Fumada Phoenicuros ochruros), tres mostraren davallades. En conjunt, les espècies lligades a ambients forestals van incrementar o romandre estables alhora que les espècies pròpies d’ambients oberts van disminuir. A l’escala dels parcs, aquestes tendències poblacionals van ocórrer en paral·lel a lleugers canvis en les característiques del parcs. A l’escala del paisatge, la pèrdua d’un 20 % de solars i conreus a les rodalies de la ciutat i un increment concomitant de la superfície de parcs urbans probablement influïren als patrons observats. Addicionalment, les tendències poblacionals registrades als parcs coincideixen en línies generals amb les tendències observades en àmbits geogràfics més amplis (Espanya i Catalunya). Aquests resultats donen suport a la idea que les dinàmiques poblacionals de les aus hivernants i reproductores a les àrees urbanes estan influïdes per factors que operen a diferents escales espacials. Per la qual cosa, a fi i efecte d’augmentar la biodiversitat urbana, la gestió de les zones urbanes hauria de tenir en compte processos que operen tant a les parcel·les d’hàbitat com al paisatge que les envolta.
 
 
 
 
ESPAÑOL
 
Título: Tendencias poblacionales de las aves invernantes y reproductoras de los parques urbanos: un estudio a lo largo de 15 años (199-2013) en Valencia, España
Autor: Enrique Murgui
E-mail: enmurpe [at] alumni.uv.es
Resumen: Las dinámicas a largo plazo de las poblaciones de aves constituyen un tema pocas veces abordado en las investigaciones ecológicas realizadas en las áreas urbanas. El objetivo de este estudio es documentar las tendencias poblacionales de las aves en parques urbanos e identificar alguno se los procesos que dan lugar a los patrones observados. Entre 1998 y 2013 las aves fueron censadas mensualmente en 22 parques urbanos públicos de la ciudad de Valencia (España). Además, la estructura del hábitat en los parques urbanos se obtuvo en 1999 y 2011. De las diez especies reproductoras, de las cuales fue posible obtener las tendencias poblacionales, cinco disminuyeron (en especial el Gorrión Común Passer domesticus); similarmente, de las siete especies invernantes (por ejemplo, el Colirrojo Tizón Phoenicurus ochruros) tres decrecieron. En conjunto, las especies ligadas a medios forestales aumentaron o permanecieron estables, mientras que las propias de espacios abiertos disminuyeron. A la escala del parque, estos resultados coincidieron con pequeños cambios en la estructura del hábitat; a escala del paisaje, se dieron en paralelo a la pérdida de un 20 % de superficie de solares y cultivos en la periferia y a un aumento concomitante de la superficie de parques urbanos, factores que probablemente influyeron en los patrones observados. Adicionalmente, las tendencias poblacionales registradas en los parques coincidieron en líneas generales con las observadas en ámbitos territoriales amplios (Cataluña y España). Estos resultados apoyan la idea de que las dinámicas poblacionales de las aves reproductoras e invernantes en las áreas urbanas están influidas por factores que operan en diferentes niveles espaciales. Por tanto, con el fin de aumentar la biodiversidad urbana, la gestión de las áreas urbanas debería tener en cuenta los procesos que operan tanto en las parcelas de hábitat como en el paisaje que les rodea.


 

Read more...

Sexing Dippers from Guipuzkoa

14 April 2014




Photo by Claude Ruchet
Dipper males and females are indistinguishable, but their biometry may help us to determine their sex.












 
Title: Using biometrics to sex White-throated Dippers Cinclus cinclus in Gipuzkoa
Authors: Aritz Arzak, José I. Jauregi, Javier Goikoetxea, Jose M. Sánchez, Iñaki Aranguren, Juan Arizaga
*E-mail: aritzarzak [at] gmail.com
Abstract: Gipuzkoa (N Spain) is a region with a good White-throated Dipper Cinclus cinclus population, although its biometrics has been never studied. The aims of this article are: (1) to describe the biometrics, (2) to obtain a useful function to accurately sex the individuals, and (3) to evaluate the accuracy of the formulas provided for other areas in the population of Gipuzkoa. Overall, we obtained results similar than those reported in similar studies: males were larger than females, and wing length was one of the most useful variables to sex individuals. Our formulas allowed us to sex correctly the 97% of our sample [First-year birds: D1 = 0,52(wing length) – 2,24(index C2) – 44,12; if D1 > 0,40 a bird is a male, and if D1 < 0,40, a bird is a female; adult birds: D2 = 0,54(wing length) – 48,17; if D2 > 0,48 a bird is a male, and if D2 < 0,48, a bird is a female]. This equation was much better than the formulas provided in similar studies carried out in other areas. Finally, we compared the biometry of the Gipuzkoa population with other populations from Iberia, other parts of Europa and Africa.




CATALÀ


Títol: Sexat de Merles d’Aigua Cinclus cinclus a Guipuzkoa a partir de la seva biometria
Autors: Aritz Arzak, José I. Jauregi, Javier Goikoetxea, Jose M. Sánchez, Iñaki Aranguren, Juan Arizaga
*E-mail: aritzarzak [at] gmail.com
Resum: Guipuzkoa és un territori on la Merla d’Aigua Cinclus cinclus és una espècie comuna. Malgrat això, la biometria de la seva població no s’ha descrit fins al moment. Els objectius d’aquest article són: (1) descriure la biometria, (2) desenvolupar una fórmula que permeti determinar el sexe, i (3) avaluar la utilitat de l’equació proporcionada per d’altres estudis per determinar el sexe de l’espècie en les poblacions de Gipuzkoa. En conjunt, s’han obtingut resultats similars als de treballs previs amb d’altres poblacions: els mascles són més grans que les femelles i la longitud alar és una de les variables amb més pes a l’hora de classificar el sexe d’un exemplar. L’índex C2 també va tenir un pes significatiu a l’hora de classificar el sexe. L’equació obtinguda a partir d’un anàlisi discriminant va permetre classificar correctament el sexe del 97% de la mostra [Joves: D1 = 0,52 (longitud alar ) - 2,24 (índex C2) - 44,12; si D1 > 0,40 l’exemplar seria un mascle, mentre que si D1 < 0,40 seria una femella; Adults: D2 = 0,54 (longitud alar) - 48,17; si D2 > 0,48 mascle i si D2 < 0,48 femella]. Ambdues fórmules van ser millors que qualsevol de les que s’han obtingut per a d’altres zones d’Espanya. Finalment, la comparació de la biometria de la població estudiada va oferir diferències amb altres poblacions, tant ibèriques com d’altres zones d’Europa i el nord d’Àfrica.


ESPAÑOL

Título: Sexado de Mirlos Acuáticos Cinclus cinclus en Gipuzkoa a partir de la biometría
Autores: Aritz Arzak, José I. Jauregi, Javier Goikoetxea, Jose M. Sánchez, Iñaki Aranguren, Juan Arizaga
*E-mail: aritzarzak [at] gmail.com
Resumen: Gipuzkoa es un territorio donde el Mirlo Acuático Cinclus cinclus es común. Sin embargo, la biometría de su población no ha sido descrita hasta el momento. Los objetivos del presente artículo son: (1) describir la biometría, (2) desarrollar una fórmula que permita determinar el sexo y (3) evaluar la utilidad de la ecuación proporcionada en otros estudios para determinar el sexo de la especie en el territorio de Gipuzkoa. En conjunto, se han obtenido resultados similares a los de trabajos previos con otras poblaciones: los machos son más grandes que las hembras y la longitud alar es una de las variables con más peso a la hora de clasificar el sexo de un ejemplar. El índice C2, no obstante, también tuvo un peso significativo a la hora de clasificar el sexo. La ecuación obtenida a partir de un análisis discriminante permitió clasificar correctamente el sexo del 97% de la muestra [Jóvenes: D1 = 0,52(longitud alar) – 2,24(índice C2) – 44,12; si D1 > 0,40 el ejemplar sería un macho, y si D < 0,40, una hembra; Adultos: D2 = 0,54(longitud alar) – 48,17; si D2 > 0,48 el ejemplar sería un macho, y si D2 < 0,48, una hembra]. Ambas fórmulas fueron mejores que cualquiera de las que se han obtenido para otras zonas de España. Finalmente, la comparación de la biometría de la población estudiada arrojó diferencias con otras poblaciones, tanto ibéricas como de otras zonas de Europa y el norte de África.


Read more...

  © Revista Catalana d'Ornitologia by Institut Català d'Ornitologia 2009

Back to TOP