Males remain in the north

Photo by Pedro Trejo

Wintering Chiffchaffs in Txingudi (Euskadi) had longer wings than those individuals captured during spring and autumn migration. This morphological difference supports the idea of a biased sex-ratio towards males in the north of the Iberian Peninsula.

Title: Spatio-temporal segregation by sex of Chiffchaffs (Phylloscopus collybita) during the non-breeding period in Northern Iberia

Authors: Juan Arizaga, Eneko Díez, Iñaki Aranguren, Itziar Asenjo, Juan F. Cuadrado, Javier Goikoetxea, Alfredo Herrero, Jose I. Jauregi, Agustín Mendiburu, José M. Sánchez

e-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Abstract: With the aim of contributing to understand the sex-dependent spatio-temporal segregation of Chiffchaffs across their wintering range, we analysed data obtained at a ringing station from Northern Iberia (Txingudi, Gipuzkoa) in order to test to what extent the sex composition in Northern Iberia vary significantly from the female-biased ratios detected in other regions further south in Iberia. Sampling period lasted eight months from Sep to Mar/Apr of the next year starting in Sep 2003 up to Mar 2010. Wing length was longer in winter than in autumn and spring migrations, indicating that males were proportionally more abundant during the winter. In contrast, wing length did not differ between the capture habitats, so the sex ratio composition did not depend on this factor. Mean wing length of Chiffchaffs captured in autumn and thereafter recaptured once or more (either in autumn or afterwards; 59.3 ± 0.7 mm) differed from the mean wing length of Chiffchaffs captured in autumn which were never recaptured (57.5 ± 0.2 mm), thus suggesting that males were more likely to use the area than females. Although we did not estimate the sex ratios directly, we obtained a mean wing length in winter >59 mm. This mean is only slightly lower than males’ mean wing length observed in France during the winter, and noticeably longer than the mean values reported for females overall. Thus, our data are in agreement with the idea that the population of Chiffchaffs during the winter at our zone was biased to males, which is structurally closer to France than to regions situated further south. Therefore, Northern Iberia is likely to constitute the southern edge of the range where males are clearly more abundant than females in winter.

CATALÀ

Títol: Segregació espai-temporal per sexes en el Mosquiter Comú (Phylloscopus collybita) durant el període no reproductor al nord d’Iberia

Autors: Juan Arizaga, Eneko Díez, Iñaki Aranguren, Itziar Asenjo, Juan F. Cuadrado, Javier Goikoetxea, Alfredo Herrero, Jose I. Jauregi, Agustín Mendiburu, José M. Sánchez

e-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Resum: Amb l’objectiu d'entendre la segregació espai-temporal depenent de sexe en el Mosquiter Comú fora de l’època no reproductora, es van analitzar les dades obtingudes en una estació d’anellament del nord d’Iberia (Txingudi, Guipúscoa) per tal de comprovar en quina mesura la proporció de sexes al nord d’Iberia varia significativament respecte a les proporcions esbiaixades de femelles detectades en altres zones del sud de la Península Ibèrica. El període de mostreig va durar vuit mesos de setembre a març/abril de l’any següent, començant el setembre de 2003 fins al març de 2010. La longitud de l’ala va ser major a l’hivern que durant la migració de tardor i primavera, el que indicaria que els mascles van ser proporcionalment més abundants durant l’hivern. Per contra, la longitud de l’ala no va diferir entre els hàbitats de captura, de manera que la proporció de sexes no va dependre d’aquest factor. La longitud de l’ala dels Mosquiters capturats a la tardor i recapturats després una o més vegades (ja sigui a la tardor o més tard; 59,3 ± 0,7 mm) va diferir significativament de la longitud mitja de l’ala dels Mosquiters capturats a la tardor i que mai van ser recapturats (57,5 ± 0,2 mm), el que suggereix que els mascles van ser més propensos a assentar-se en la zona que les femelles. Encara que no hem calculat la proporció de sexes directament, hem obtingut una longitud alar mitja a l’hivern > 59 mm. Aquesta mitja és només lleugerament inferior a la longitud de l’ala dels mascles observats a França durant l’hivern, i notablement més gran que els valors mitjans publicats per les femelles en conjunt. Per tant, les nostres dades estan d’acord amb la hipòtesi que la població dels Mosquiters Comuns durant l’hivern a la nostra zona d’estudi està esbiaixada cap als mascles, ja que estructuralment la nostra població és més propera a les de França que a les de regions ibèriques situades més al sud. Per tant, el nord d’Iberia potser constitueix el límit sud del rang de distribució on els mascles són més abundants que les femelles a l’hivern.

ESPAÑOL

Título: Segregación espacio-temporal por sexos en el Mosquitero Común (Phylloscopus collybita) durante el periodo no reproductor en el norte de Iberia

Autores: Juan Arizaga, Eneko Díez, Iñaki Aranguren, Itziar Asenjo, Juan F. Cuadrado, Javier Goikoetxea, Alfredo Herrero, Jose I. Jauregi, Agustín Mendiburu, José M. Sánchez

e-mail: jarizaga [at] aranzadi.eus

Resumen: Con el objetivo de entender la segregación espacio-temporal dependiente de sexo en el Mosquitero Común fuera de la época reproductora, se analizaron los datos obtenidos en una estación de anillamiento del norte de Iberia (Txingudi, Gipuzkoa) con el fin de comprobar en qué medida la proporción de sexos en el norte de Iberia varía significativamente respecto a las proporciones sesgadas de hembras detectadas en otras zonas del sur de la Península Ibérica. El periodo de muestreo duró ocho meses de septiembre a marzo/abril del año siguiente, empezando en septiembre de 2003 hasta marzo de 2010. La longitud del ala fue mayor en invierno que durante la migración de otoño y primavera, lo que indicaría que los machos fueron proporcionalmente más abundantes durante el invierno. Por el contrario, la longitud del ala no difirió entre los hábitats de captura, por lo que la proporción de sexos no dependió de este factor. La longitud del ala de los mosquiteros capturados en otoño y recapturados después una o más veces (ya sea en otoño o más tarde; 59,3 ± 0,7 mm) difirió significativamente de la longitud media del ala de los Mosquiteros capturados en otoño y que nunca fueron recapturados (57,5 ± 0,2 mm), lo que sugiere que los machos fueron más propensos a asentarse en la zona que las hembras. Aunque no calculamos la proporción de sexos directamente, hemos obtenido una longitud alar promedio en invierno > 59 mm. Este promedio es sólo ligeramente inferior al observado en machos en Francia durante el invierno, y notablemente mayor que los valores medios publicados para las hembras en conjunto. Por lo tanto, nuestros datos están de acuerdo con la hipótesis de que la población de Mosquiteros Comunes durante el invierno en nuestra zona de estudio está sesgada hacia los machos, ya que estructuralmente nuestra población es más cercana a las de Francia que a las de regiones ibéricas situadas más al sur. Por lo tanto, el norte de Iberia quizás constituya el límite sur del rango de distribución en donde los machos son más abundantes que las hembras en invierno.

Read more...

Seasonal evolution in a reed bed community

 

Photo by J. Peltomäki & M. W. von Wright

Urdaibai is one of the most important marshlands in the Basque Country. Different types of reed beds found there promote a higher diversity.

 

 

Title: Seasonal evolution of passerines assemblage at two reed beds from the Cantabrian area: a case study with Urdaibai (Basque coast)
Authors: Juan Arizaga, Ainara Azkona, Edorta Unamuno
*E-mail: jarizaga[at]aranzadi-zientziak.org

Abstract: The aim of the present article is to describe the seasonal evolution of passerines assemblage at two reed beds from Urdaibai, a typical Cantabrian estuary. In particular, we sampled (1) an extended, mono-specific reed bed with no tide influence (Barrutia), and (2) a weak, small reed bed with tide influence, mixed with other halophytic plants (Nekesolo). Diversity at Nekesolo reed bed was higher than at Barrutia, in part due to the higher heterogeneity of habitats at Nekesolo. Barrutia hosted, and was dominated, by species typical of reed beds, such as Acrocephalus warblers. Nekesolo was marginal for this type of species, whereas it hosted more individuals from marsh birds linked to more open areas such as Bluethroats Luscinia svecica and Zitting Cisticolas Cisticola juncidis. Barrutia hosted more birds than Nekesolo in terms of abundance. The existence of different reed beds in the area has a key role to promote a higher ornithological richness within Urdaibai.

Full text

CATALÀ

Títol: Evolució estacional de la comunitat d'aus passeriformes a dos canyissars de l'àrea cantàbrica: el cas d'Urdaibai (costa vasca)
Autors: Juan Arizaga, Ainara Azkona, Edorta Unamuno
*E-mail: jarizaga[at]aranzadi-zientziak.org

Resum: L'objectiu d'aquest article és descriure l'evolució estacional de la comunitat d'aus passeriformes a diferents canyissars d'Urdaibai, un estuari cantàbric típic, per tal d'analitzar com són utilitzats per les diferents espècies. En particular, es va estudiar (1) un canyissar de grans dimensions, monoespecífic, no sotmès al flux de la marea (canyissar de Barrutia), i (2) un canyissar lax, petit, situat a una zona amb influència mareal i barrejat amb espècies de caràcter halòfil (Nekesolo). Nekesolo va registrar una diversitat superior a Barrutia, atribuïble a la igualment superior diversitat d'hàbitats de Nekesolo. El canyissar de Barrutia va estar dominat per les espècies clarament dependents de canyissar, com és el gènere Acrocephalus, mentre que Nekesolo va ser un canyissar marginal per a les espècies d'aquest gènere, però de gran importància per espècies de caràcter palustre, encara que vinculades a espais més oberts, com és el cas de la Cotxa blava Luscinia svecica i el Trist Cisticola juncidis. Barrutia va albergar pràcticament sempre un nombre superior d'aus. Així, Nekesolo albergaria més diversitat, però amb poca representació de cadascuna de les espècies. Els nostres resultats suggereixen que l'heterogeneïtat dels canyissars en un estuari cantàbric és significativa, ja que potencia la diversitat d'espècies d'aus passeriformes.



Text complet

 

ESPAÑOL

Título: Evolución estacional del ensamblado de aves paseriformes en dos carrizales del área cantábrica: el caso de Urdaibai (costa vasca)
Autores: Juan Arizaga, Ainara Azkona, Edorta Unamuno
*E-mail: jarizaga[at]aranzadi-zientziak.org

Resumen: El objetivo de este artículo es describir la evolución estacional del ensamblado de aves paseriformes en diferentes carrizales de Urdaibai, un estuario cantábrico típico, con el fin de analizar cómo son utilizados por las diferentes especies. En particular, se prestó atención a (1) un carrizal de gran tamaño, monoespecífico, no sometido al flujo de la marea (carrizal de Barrutia), y (2) un carrizal laxo, pequeño, situado en una zona con influencia mareal y mezclado con especies de carácter halófilo (Nekesolo). Nekesolo registró una diversidad superior a Barrutia, atribuible a la igualmente superior diversidad de hábitats de Nekesolo. El carrizal de Barrutia estuvo dominado por las especies claramente dependientes de carrizal, como es el género Acrocephalus, mientras que Nekesolo fue un carrizal marginal para las especies de este género, pero de gran importancia, no obstante, para especies de carácter palustre, aunque vinculadas a espacios más abiertos, como es el caso del Pechiazul Luscinia svecica y el Buitrón Cisticola juncidis. Barrutia albergó prácticamente siempre un número superior de aves. Así, Nekesolo albergaría mayor diversidad, pero con poca representación de cada una de las especies, salvo unas pocas excepciones. Se sugiere que la heterogeneidad de los carrizales en un estuario cantábrico es significativa, pues potencia la diversidad de especies de aves paseriformes.



Texto completo

 

 

                                                  Juan Arizaga                  Ainara Azkona                  Edorta Unamuno

Read more...

City singers: new challenges for bird communication

Photo by Dario Sanches

Bird songs show higher frequencies along a rural-urban gradient in response to human noise

Title: The Rufous-Collared Sparrow (Zonotrichia capensis) utters higher frequency songs in urban habitats
Author: Paola Laiolo
*E-mail:  paola[at]ebd.csic.es

Abstract: Literature is increasingly reporting cases of animal species changing their behaviour when dwelling in towns. Common responses of passerines involve earlier singing during the day and variation in song physical properties to reduce the impact of masking traffic noise on communication. In this paper I analyse the song of the Rufous-Collared Sparrow (Zonotrichia capensis), a widespread passerine inhabiting Central and Southern America. I recorded the songs from 114 males along a rural-urban gradient encompassing open woodland, peripheral and inner garden suburbs in Bahía Blanca, Argentina. By considering variation in five frequency parameters of the song, I found that Rufous-Collared Sparrows sang significantly higher pitched songs (with higher minimum frequency) when dwelling in suburbs than in rural habitats. This study provides further evidence of bird behaviour of switching song frequency in urban habitats, as recorded in several Northern American and European passerines. Since anthropogenic noise is predominantly low in frequency, singing at higher pitches in cities likely reduces acoustic interference and maximize signal transmission over distance.

Full text

 

CATALÀ

Títol: El Txingolo Comú (Zonotrichia capensis) té un cant més agut en habitats urbans

Autor: Paola Laiolo

*E-mail:  paola[at]ebd.csic.es

Resum: Hi ha un nombre cada cop més gran d’espècies animals on s’han demostrat que han canviat el seu comportament quan viuen a les ciutats. Dos canvis típics observats en paseriformes són el cant més d’hora pel matí i la variació de les seves propietat físiques amb l’objectiu de reduir l’efecte del soroll del trànsit en la comunicació. En aquest estudi es va analitzar el cant del Txingolo Comú, un paseriforme molt comú arreu d’Amèrica Central i del Sud. Es va enregistrar el cant de 114 mascles al llarg d’un gradient rural-urbà que inclogué boscos oberts i jardins tant de la perifèria com del centre dels barris de les afores de Bahía Blanca, Argentina. Mitjançant l’estudi de la variació en cinc paràmetres de freqüència de les cançons, es va trobar que el Txingolo Comú va cantar significativament amb tons més aguts (freqüències mínimes més altes) quan viu a les zones urbanes. Aquest estudi proporciona més evidències sobre els canvis en l’espectre de freqüència de les cançons dels ocells en hàbitats urbans, com ja s’ha vist en d’altres paseriformes nord-americans i europeus. Ja que el soroll antropogènic és predominantment de baixa freqüència, en cantar en tons més aguts es reduirien les interferències i es maximitzaria la transmissió de senyals en la distància dintre de les ciutats.

Text complet

 

ESPAÑOL

Título: El Chingolo Común (Zonotrichia capensis) muestra un canto más agudo en hábitats urbanos

Autor: Paola Laiolo

*E-mail:  paola[at]ebd.csic.es

Resumen: Existe un número creciente de especies animales en las que se han demostrado cambios de comportamiento al vivir en las ciudades. Dos respuestas típicas observadas en paseriformes son el canto más temprano por la mañana y la variación de sus propiedades físicas con objeto de reducir el enmascaramiento del ruido del tráfico en la comunicación. En este estudio se analizó el canto del Chingolo Común, un paseriforme muy común de América Central y del Sur. Se registró el canto de 114 machos a lo largo de un gradiente rural-urbano que abarcó bosques abiertos y jardines tanto de la periferia como en el centro de los barrios de las afueras de Bahía Blanca, Argentina. Al estudiar la variación en cinco parámetros de frecuencia de las canciones, se encontró que el Chingolo Común cantó significativamente con tonos más agudos (frecuencias mínimas más altas) cuando vivía en las zonas urbanas. Este estudio proporciona más evidencias sobre los cambios en el espectro de frecuencia de las canciones de las aves en hábitats urbanos, tal y como ya se ha visto en diversos paseriformes norteamericanos y europeos. Puesto que el ruido antropogénico es predominantemente de baja frecuencia, al cantar en tonos más agudos se reducirían las interferencias y se maximizaría la transmisión de señales en la distancia dentro de las ciudades.

  

Texto completo

Paola Laiolo

Read more...

Biometric discriminant analysis for sexing passerines



Photo by Santi Guallar


Using discriminant function with biometric measurements allows sexing 100% of Cetti's warblers and >85% of wrens, adult robins, fan-tailed warblers, melodious warblers, and coal tits









Title: Use of discriminant analyses in the sex determination of passerine species breeding in a western Mediterranean area
Authors: Santi Guallar, Javier Quesada, Gabriel Gargallo, Sergi Herrando, José María Romero
E-mail: atles [at] ornitologia.org

Abstract: Sex is a fundamental parameter in many ringing-based studies on bird populations. More than 50% of the passerine species occurring in the Western Palearctic are monochromatic and are not regularly sexed in the protocols of ringing schemes. We present discriminant functions for determining the sex of 25 passerine species that breed in Catalonia (northeast Iberia), based on the sample of individuals that presented cloacal protuberance or incubation patch. For several species including the Wren, the Robin (only adults), the Fan-tailed Warbler, the Melodious Warbler, and the Coal Tit these functions yield an acceptable percentage of classification (> 85%). Additionally, the Cetti’s Warbler can be correctly sexed in 100% of the cases. Comparison between wing chord data from Catalonia, the Netherlands and Seville province (south-western Spain) indicates that the discriminant functions that we present have local applicability, although they can be adopted in other areas of the Mediterranean region. Discriminant functions can be employed in monitoring schemes for those species for which they yield acceptable discriminant power as a cheap and fast method to sex monochromatic species.

Full text

 

 

 

 

 

CATALÀ

 

Títol: Utilització d’anàlisis discriminants en la determinació del sexe en espècies de passeriformes nidificants en una àrea de la Mediterrània occidental

Autors: Santi Guallar, Javier Quesada, Gabriel Gargallo, Sergi Herrando, José María Romero

E-mail: atles [at] ornitologia.org

Resum: El sexe és un paràmetre fonamental en molts estudis de poblacions d’ocells basats en l’anellament. Tanmateix, més del 50% dels passeriformes que es troben al Paleàrtic occidental son monocromàtics i romanen sense sexar en els protocols dels projectes de monitoratge. Aquest estudi presenta funcions discriminants per a 25 espècies de passeriformes que nidifiquen a Catalunya, a partir de la mostra d’individus amb protuberància cloacal o placa incubatriu. Per al Cargolet, el Pit-roig (només adults), el Trist, la Bosqueta Vulgar i la Mallerenga Petita les funcions van donar percentatges de classificació acceptables (> 85%), mentre que la del Rossinyol Bord permet sexar correctament el 100% dels casos. La comparació de mesures de la corda de l’ala entre individus de Catalunya, els Països Baixos i Sevilla indica que les funcions discriminants que presentem tenen una aplicabilitat local, tot i que algunes d’elles poden ser adoptades en altres àrees de la regió mediterrània. Les funcions discriminants es podrien emprar en programes de seguiment per a aquelles espècies per a les quals donin percentatges de classificació acceptables com a mètode ràpid i econòmic per sexar espècies monocromàtiques.

Text complet

 

 

 

 

 

 

ESPAÑOL

 

Título: Utilización de análisis discriminantes en la determinación del sexo en especies de paseriformes nidificantes en un área del Mediterráneo occidental

Autores: Santi Guallar, Javier Quesada, Gabriel Gargallo, Sergi Herrando, José María Romero

E-mail: atles [at] ornitologia.org

Resumen: El sexo es un parámetro fundamental en muchos estudios de poblaciones de aves basados en anillamiento. Sin embargo, más del 50% de los paseriformes que se encuentran en el Paleártico occidental son monocromáticos y no se sexan en los protocolos de los proyectos de monitoreo. Presentamos funciones discriminantes para 25 especies de paseriformes que nidifican en Cataluña, a partir de la muestra de individuos con protuberancia cloacal o placa incubatriz. Para el Chochín, el Petirrojo (sólo adultos), el Buitrón, el Zarcero Común y el Carbonero Garrapinos las funciones proporcionaron porcentajes de clasificación aceptables (> 85%), mientras que la del Ruiseñor Bastardo permite sexar correctamente el 100% de casos. La comparación de medidas de la cuerda del ala entre individuos de Cataluña, los Países Bajos y Sevilla indica que las funciones discriminantes que aquí se presentan tienen una aplicabilidad local aunque pueden ser adoptadas en otras áreas de la región mediterránea. Las funciones discriminantes se podrían emplear en programas de seguimiento para aquellas especies para las que proporcionen porcentajes de clasificación aceptables como método rápido y económico para sexar especies monocromáticas.

Texto completo

The authors (in order)

 

Read more...